La revenja dels vells supremacismes
1. Present continu. Les pors i les inseguretats creixen. Ho diuen les estadístiques, i les dades de salut mental i psicològica. Ho veiem amb notícies tràgiques com el suïcidi de l’Ivan a Sallent i la impactant carta de la seva germana. I ho certifica el retorn del pensament reaccionari, els autoritarismes que troben terreny favorable en les conjuntures en què grans mutacions generen perplexitat i inseguretat, i utilitzen la democràcia per aconseguir el poder prometent ordre i submissió. A Espanya, Vox marca el pas a la dreta.
Des de la postguerra (1945) hem passat del mite del progrés a un asfixiant present continu i a la incertesa, immersos en mutacions sense precedents. Canvien les pròtesis tecnològiques –fins a l’extrem de fer-nos témer per la nostra condició– i canvien les pautes de comportament, cosa que genera situacions d’incomprensió, de desemparament i d’inseguretat que –davant el malestar de determinats grups socials i d’edat– poden provocar la revenja dels vells supremacismes, que semblen haver captat l’oportunitat. I al mateix temps cal dir que poc ajuden a les llibertats aquells que acompanyen determinades transformacions –especialment en matèria de sexe i costums– amb un dogmatisme que recorda la intransigència religiosa. Ho deia Margaret Atwood en una entrevista recent: “Cancel·lar les discussions sobre el que no t’agrada és propi de dictadors”. I, malauradament, és una tendència creixent en sectors considerats progressistes.
Com deia Tzvetan Todorov, “la tirania neoliberal es caracteritza per una concepció de l’economia com una activitat que ha d’escapar del control polític”. És a dir, que “no hi ha alternativa”. I si no hi ha alternativa no hi ha marge per a la política. La desconfiança creix, la democràcia està en perill. Els vells discursos amb voluntat de fonamentació transcendental tenen una oportunitat, que es nota amb la resurrecció de l’extrema dreta, amb formes de nacionalisme il·liberal (la pàtria per damunt de les persones) també a Catalunya, i amb decantacions del discurs de la cancel·lació que no fan cap favor a la causa. I no deixa de ser inquietant que algunes figures intel·lectuals que havien estat referents del pensament crític no fa pas tants anys les vegem ara en manifestacions de Vox o amb proclames de supremacisme nacionalista.
2. Autoritarisme. Hi ha molta confusió amb la idea de progrés, i per això es passa tan fàcilment dels mons feliços a la por del futur. El progrés tecnològic i científic, en el sentit d’avenços en el coneixement i en la construcció d’instruments amb capacitats sense precedents, és una dada objectiva. On ens poden dur? Què en podem fer, nosaltres, o què poden fer de nosaltres uns poders amb acumulació constant? Són interrogants que no podem obviar: els humans només podem avançar qüestionant les nostres obres.
Paral·lelament, els progressos en matèria de llibertat personal, en el reconeixement de la condició de cadascú i en el dret a decidir en terrenys fins ara tabú són un pas endavant extraordinari. Però no es pot deixar a l'atzar de les circumstàncies, ha de ser protegit i acompanyat. No ens podem sorprendre que generin conflictivitat i desconcert. Afecten pautes adquirides secularment, que inevitablement tindran un desmuntatge conflictiu, perquè per a una gran part de la població la seva superació forma part de l’impensable. No hi ha lloc, doncs, per a la frivolitat. No hem de perdre de vista, com diu Judith Butler, que, “tractant-se de la humanitat, només sobre la nuesa i la vulnerabilitat de l’home es pot construir alguna cosa sòlida”.
Som en un cert desbordament vital i emocional, entre l’acceleració i la guerra, enmig d’un trànsit desigual de diners, de coses, d’idees i de persones. I amb un nou escenari que augmenta la confusió sobre els equilibris i l’estabilitat del món. Sembla que, a cavall de la guerra, Europa guanya cos, però hi ha més incògnites obertes que mai. I es disparen les restriccions contra els que porten l’estigma de pàries, que segueixen dividint la humanitat en categories fins i tot entre els perdedors. I els immigrants són segregats segons origen, condició i raça.
És en aquest context que l’autoritarisme postdemocràtic creix, capitalitzant el malestar i amenaçant les llibertats. I és inquietant veure com se’l normalitza amb la complicitat de poders econòmics, mediàtics i polítics.
