Com un retorn al passat
La meva generació va créixer entre la fascinació per la música de Dylan i Baez, les lluites pels drets civils, el consum de Coca-Cola i de pantalons texans i la crítica a l’imperialisme ianqui. Eren contradiccions que gestionàvem amb importants reflexions o amb sincera ingenuïtat.
Estats Units és la grandesa de l’alliberament de la gran colònia britànica i el monstre d’una guerra civil per deixar de ser esclavista, la gran potència aliada contra el nazisme i el causant de patiments en guerres “contra el comunisme” al Vietnam i Corea. El dels advertiments d’Eisenhower contra el complex militar-industrial i l’aval a dictadors colpistes.
Evidentment, cal posar-ho tot en el seu context adequat. També l’afirmació que una sentència de 1973 incorporava el dret a interrompre voluntàriament un embaràs sense cap condicionant. La sentència més mencionada aquestes darreres setmanes: Roe vs. Wade, del Tribunal Suprem amb seu a Washington DC.
Roe era el cognom (pseudònim) d’una jove embarassada del seu tercer fill i que no desitjava ni es veia amb cor de fer-se càrrec de la criatura, i Wade era el cognom del fiscal de districte que s’oposava a la interrupció d’aquell embaràs, argumentant que aquesta pràctica era inconstitucional. A Texas, a finals dels 60, l’avortament era il·legal llevat de quan fos necessari per salvar la vida de la mare. Quan la criatura ja havia nascut i havia sigut adoptada per uns pares que l’han cuidat des d’aleshores, el cas va arribar a la Cort Suprema per estudiar la constitucionalitat o no de les lleis que limitaven el dret a interrompre l’embaràs en els primers mesos de gestació. Finalment, l’any 1973 el Suprem va considerar que aquesta decisió quedava emparada en la Catorzena Esmena de la Constitució americana: “Cap estat podrà crear o implementar lleis que limitin privilegis o immunitats dels ciutadans dels Estats Units; tampoc podrà privar una persona de la seva vida, llibertat o propietat sense un degut procés legal; ni negar a cap persona dins la seva jurisdicció la protecció legal igualitària”. És una de les esmenes posteriors a la Guerra Civil (1865) i tenia com a objectiu principal equiparar els drets dels afroamericans i impedir lleis dels estats del Sud que seguissin discriminant-los. També és l’esmena que defineix la insurrecció i la rebel·lió contra les decisions de l’estat federal i encara tracta pejorativament els indis nadius.
El cas és que la sentència de 1973 fou celebrada a tot el món, fou una conquesta del moviment feminista –que va defensar Roe des del dia que va portar el cas al tribunal del seu districte– i fou considerada una conquesta per a totes les dones, ja que s’afirmava que la decisió d’interrompre l’embaràs era un dret constitucional.
Però des del primer dia, juristes americans, inclosa Ruth Bader Ginsburg, havien comentat que més enllà de la sentència calia una llei federal que n’establís les condicions i els terminis, perquè calia la modernització del concepte d'intimitat i obligar les asseguradores, que allà cobreixen desigualment els aspectes sanitaris de la població.
La llei no va arribar i Ruth Bader Ginsburg va morir, cosa que va permetre a l’administració Trump fer el que millor saben fer els populismes d’extrema dreta: ocupar els llocs clau del sistema argumentant que estan contra el sistema.
L’estratègia de Trump triomfa després de Trump i el Suprem ha canviat d’opinió considerant que la Constitució no empara el dret a la interrupció de l’embaràs. La primera sentència sobre aquesta matèria ha estat estudiada des d’una perspectiva totalment diferent en el Tribunal Suprem amb la nova composició ultraconservadora i amb el nomenament dels magistrats Neil Gorsuch (2017), Brett Kavanaugh (2018) i Amy Coney Barrett, una devota cristiana i antiavortista declarada que va substituir la icona del feminisme Ruth Bader Ginsburg quan només faltaven unes setmanes per a les eleccions que va guanyar el Partit Demòcrata, encapçalat per Joe Biden.
Però aquesta regressió no ha estat improvisada. Ja fa molts anys que els estats governats pels republicans han anat limitant amb raons de tota índole aquesta conquesta femenina. Crida l’atenció l’argument de la descentralització i la de dotar de més competències els diferents estats federats com a argumentari del pitjor moment del Partit Republicà.
El conservadorisme defensa sempre la concentració de sobirania en les figures de l’estat tradicional, però no sembla que tinguin inconvenient en descentralitzar-lo si amb això aconsegueix un dels seus objectius, retornar la dona a espais de llibertat limitada, condicionada, subjugada.
El Partit Popular ho fa, per exemple, amb la llei de costes. Quan l’any 1987 el domini públic del litoral s’estenia fins a 100 metres, volien que fossin els ajuntaments els que decidissin la franja de més valor ecològic; però quan va governar Rajoy la va limitar a 20 metres sense participació de cap altra administració, i ara que la llei es vol modificar per tornar a ampliar el litoral, Núñez Feijóo demana que sigui competència de les comunitats autònomes.
Més enllà d’incoherències partidistes, la nova posició del Tribunal Suprem dels EUA ja ha deixat una estela de casos terribles, com el d’una nena de 10 anys embarassada després de ser violada que va haver de canviar d'estat per interrompre aquesta gestació fruit de la pitjor violència. La majoria d’estats amb governador republicà impediran l’avortament al seu territori i la propera campanya tindrà aquest dret de la dona en boca de fanàtics que no escolten raons. Veurem si la llei federal que menciona Biden i que hauria de garantir aquest dret arriba abans que hàgim de presenciar el retorn al passat total.
