Reparar l'ADN
Benvolguts James Watson i Francis Crick,
Us vull felicitar perquè acabeu de guanyar el premi Nobel pel descobriment de l’ADN, juntament amb en Maurice Wilkins. Jo ja soc morta, però tot i així us he imaginat recollint-lo. Fins i tot me n’he imaginat el discurs. Heu explicat la dedicació que exigeix la recerca i, alhora, la passió i la il·lusió que significa estudiar i experimentar. També la satisfacció de reeixir quan, després de molts intents fallits, algun experiment per fi surt. O aquell moment <em>eureka</em> d’haver comprès de sobte el funcionament d’una estructura. Com us devia passar quan vau veure clar que l’ADN tenia estructura helicoidal. I sé que per això van ser claus les imatges de raigs X que vaig poder obtenir al meu laboratori. Estic molt contenta perquè segur que devíeu esmentar-ho. Us ho agraeixo. És la constatació que la recerca és una feina d’equip. De dins un mateix laboratori, tant del personal investigador com del personal de suport a la recerca. I també, com és el cas de l’ADN (i de molts altres descobriments, tot sigui dit), de la col·laboració amb altres equips, tant coetanis com d’altres que han deixat el seu llegat escrit en articles científics. Que ho gaudiu. Cordialment, Rosalind.
Benvolguda Rosalind Franklin,
Sabem que ja no hi ets, però hem sentit retrunyir els teus pensaments en les nostres consciències. Hem de confessar avergonyits que no et vam citar en el nostre discurs de recollida del Nobel, ni tampoc vam fer cap reconeixement científic dels teus treballs amb raigs X, tan imprescindibles per arribar a la representació de l’estructura de l’ADN, gràcies a la qual vam guanyar el Nobel que ha alimentat (inflamat, diríem) el nostre ego. Ens vam ventilar la teva contribució amb un agraïment genèric a tota una colla de científics al final del nostre famós article a la revista <em>Nature</em>. Només molts anys més tard vam reconèixer la teva increïble vàlua científica. Ens sap greu haver tardat tant i haver-ho fet quan ja tot és irreparable. Cordialment, James i Francis.
Aquestes dues missives no són només irreals, perquè els morts no escriuen, sinó perquè incomprensiblement encara avui dia hi ha moltes persones i molts llibres de text que no esmenten Rosalind Franklin quan es parla de l’estructura helicoidal de l’ADN. Veurem si és possible arribar mai a la reparació d’un silenci intencionat. Alguns discuteixen que aquesta discriminació fos per raó de gènere (penseu que ella no podia entrar a la sala de professors perquè era dona). Diuen que era per altres raons. Potser sí, però la de gènere segur que també. És sempre un plus per discriminar negativament en aquesta nostra societat patriarcal.
Dilluns celebràvem el Dia Mundial de l’ADN. Què us semblaria, doncs, si cada 25 d’abril servís per reivindicar la “doble hèlix de Watson, Crick i Franklin”? I que alhora servís per reparar els biaixos inconscients (o fins i tot conscients) comesos en el passat científic i, així, evitar-los en el present?
