Renovables, així no
Les transformacions del territori generen reaccions. I en una terra com la nostra, on la societat està acostumada a sortir a defensar-lo davant l’avanç de les lògiques del “creixement econòmic”, els anuncis de grans transformacions del territori generen, com no pot ser d’altra manera, una alarma més que justificada. Especialment aquelles transformacions que venen de la iniciativa privada i acompanyades institucionalment amb el relat del benestar, la competitivitat i, en els darrers temps i molt especialment, acompanyades del relat de la sostenibilitat o la circularitat. Dins del joc de les complicitats i col·laboracions publicoprivades, les institucions deixen a l’àmbit privat les planificacions estratègiques. El seu paper és l’impuls i la “facilitació” dels projectes que impulsen la transformació territorial, econòmica i social, a cop de lògica d’inversions i rendibilitat econòmica privada.
Darrerament, batallam una de les actuacions més dures en aquest sentit: el desenvolupament de les energies renovables, més urgents que mai en un context de crisi energètica i climàtica local, però que peca de parcialitat en el plantejament estratègic que requereix qualsevol procés de transició. El relat de la transició energètica ve avalat per anys de demanda ecologista i, ara també, per una Europa que veu la seva vulnerabilitat energètica en un món global i complex on s’imposa la contracció energètica per exhauriment dels recursos. A l’Estat espanyol i a les Illes, a més, ve avalat per governs de les esquerres que s’han autodenominat ecologistes, progressistes i que abanderen lemes de justícia social, transició energètica justa i sostenibilitat.
Però la realitat és que el desenvolupament d’aquestes infraestructures tan extremadament cabdals per a l’autonomia i seguretat energètiques amb vista als reptes i canvis que ens cal afrontar com a societat i amb vista al futur, ve gairebé imposat per una allau de grans inversions privades que generen un procés d’especulació, d’expulsió i colonització territorial que confronta molt oberta i directament amb el necessari enfocament estratègic dels usos del sòl, i concretament de sòl necessari per al sector primari. Això passa arreu de l’Estat, però és especialment greu en un context territorial insular limitat i dependent de l’exterior com és el nostre. Davant d’aquesta realitat, no podem deixar que els efectes “col·laterals” de la implantació massiva de renovables en rústic, damunt el sòl fèrtil i l’activitat agrària, vengui a cop de “complementarietat” i compensacions sense cap garantia, ni planificació estratègica a escala insular.
Pagesos i ecologistes fa temps que demanam que les institucions assumeixin la responsabilitat d’una transició que no només pot mirar l’objectiu percentual d’electricitat renovable a generar per la descarbonització del sector i l’augment de demanda elèctrica, sinó que ha d’entendre que la planificació energètica ha estat sempre, i és, una qüestió que també implica ordenació territorial (el Pla Director Sectorial Energètic, per exemple, és l’instrument de planificació sectorial energètica que penja de les DOT, les Directrius d’Ordenació Territorial).
Una planificació territorial que a més, en aquest cas, s’ha de sumar, necessàriament, a la planificació estratègica ambiental, no parc a parc, sinó de la totalitat de les infraestructures energètiques renovables a implementar en el territori (en termes de biodiversitat, pèrdua de sòl fèrtil, efecte illes de calor, desplegament d’infraestructures addicionals i necessàries per a construcció, però també per a manteniment i transport de l’energia d’aquestes centrals, que no són més que activitat industrial ubicada al sòl rústic, etc.): econòmica (en relació amb els efectes sinèrgics d’acumulació de projectes en les economies locals i en un context global insular de diversificació, autonomia i seguretat energètica, demanant-nos què passa amb la suposada democratització de les inversions que havien de dur les renovables, i què representa que els pagesos prefereixin llogar –per preu– a un promotor fotovoltaic que a un pagès, o bé quin serà l’impacte econòmic quan tots aquests parcs acabin de cop la seva vida útil, quin serà el procés de desmantellament i /o substitució un cop acabada la vida útil d’aquestes inversions privades sobre les quals l’administració pública no tendrà cap control en termes de gestió de la producció, etc); i molt especialment agrària, en un context d’amenaça per canvi d’usos del sòl, desbocat per la rendibilitat màxima de les inversions privades en aquest tipus de sòl (pèrdua de sòl disponible per a l’activitat agrària, compactació i irreversibilitat de la pèrdua d’estructura del sòl, demanant-nos on és la planificació estratègica agrària enfocada a la seguretat i sobirania alimentària, com es pot reforçar en aquest context un sector tan estratègic com el de la producció agroramadera per a un futur resilient, qui garanteix la complementarietat i sobretot que les compensacions que han de pagar els promotors vagin més enllà d’una sembra simbòlica sense cap benefici estratègic per al desenvolupament del sector, o demanar-nos què implica tenir pagesos a sou de les energètiques, etc.).
Mentre tot això s’obviï, el que sembla una solució per una banda generarà greus desequilibris i conflictes per moltes altres. Mentre la inversió privada sigui la que planifiqui i decideixi el nostre futur energètic a cop de rendibilitat i guanys, el futur continuarà tan compromès o més que fins ara.
