Rendir sense aprendre
PalmaPer començar, vull formular una tesi: el rendiment acadèmic no té res a veure amb el plaer d’aprendre, amb la capa de coneixements que ens conforma com a persones i que ens donen una visió del món. El rendiment acadèmic és una grolleria. Basta pensar que s’expressa amb un número descontextualitzat, despersonalitzat, inhumà... En definitiva, groller, en el sentit de bast, poc fi.
El meu rendiment acadèmic va ser prou bo a l’institut. Normalment, no baixava del nou, però no vaig aprendre gaire cosa. Ho he oblidat gairebé tot. Em ficava paraules i xifres al cap perquè després sortissin volant i es posassin al full de l’examen, però quan aterraven desapareixien de la meva vida. Ja no record res de la mètrica, ni dels llibres que em varen fer llegir a Literatura –tan desconnectats de les peripècies del món–, només puc dir la primera declinació del llatí i ja no xerrem dels rius d’Europa ni de les capitals del món. Tot ha fuit tan de pressa com ho vaig memoritzar. Tenia sort perquè no havia d’invertir gaire temps a tenir preparada la informació per disparar. Però és trist que no gaudís d’aprendre fins a entrar a la universitat i d’adulta.
De fet, ara gaudesc molt més d’aprendre. Perquè som caòtica i puc pegar bots d’un llibre a un altre. No he d’escoltar per obligació i l’escolta s’ha convertit en un plaer. De vegades aprenc aviat i, d’altres, vaig molt a poc a poc. El moment més màgic és quan sé que no oblidaré mai alguna cosa que no he hagut de memoritzar. És el que tenen les meravelles, que enlluernen, escalfen la ment i el cor i deixen una empremta que ja voldrien molts professors.
Em fa pena veure els meus fills, obligats a rendir acadèmicament. Jo no els ho he dit, ha estat aquesta societat tan grisa, dura i selvàtica. El meu fill arrossega els peus cada matí cap a l’aula de l’institut. Si es vol formar com a músic, ha de passar per aquest tràngol. És clar que hi ha persones que són músics sense cap títol que ho acrediti. Però nosaltres no som superdotats i seguim el camí de la majoria. La meva filla plora un vespre i un altre: li han abaixat dos punts una nota. Ja no és excel·lent i sembla que ve l’apocalipsi. Sent que un número determinarà el seu futur i el present li està passant per davant entre plors, amb poques rialles.
No els puc dir que passin de tot, que no passa res. Però tampoc no els diré que aquest món m’agrada. Els abraçaré en arribar a casa i els demanaré com ha anat el dia.