EN EL MOMENT d’escriure aquest article, les persones que treballen en la cultura que ja han signat el manifest en favor d’una renda bàsica universal i incondicional (RBU) superen les 4.000. La iniciativa, sorgida de la cooperativa catalana La Murga i amb significativa repercussió a les Balears, deixa clar des del començament que es demana una “renda mensual per un valor com a mínim equivalent al llindar de la pobresa”, no només per al sector cultural, sinó per a totes les persones sense exclusió per tenir garantit el seu dret a la vida. Tot i així, afirmen, i això em sembla també rellevant, que “una renda bàsica i universal i incondicional seria la millor política cultural possible”.
Voldria tenir més temps per pensar-hi, en aquest aspecte, però en principi no crec contradir aquesta convicció dels signants si dic que seria la millor política possible (no només cultural). També seria la més revolucionària, en el sentit que transformaria l’ordre de les coses i obligaria a canviar moltes peces del sistema actual de vertebració (o desvertebració) social, econòmica i també cultural. S’acabaria o, si més no, minvaria l’explotació perquè, com també es llegeix en el manifest, qui té un ingrés estable, encara que sigui mínim però suficient per tenir garantida la supervivència, té una certa força per dir “no”. La feina en l’àmbit de la cultura n’està plagada, d’explotació, no cal tornar-hi a entrar ara, però sí que convé recordar l’advertència recent del sector musical com a resposta a les mesures del govern central: en no tenir dret a prestacions i no poder tenir ni regularitzada la seva feina, un 90% dels músics queden fora dels ajuts anunciats. En tot cas, hi ha una pregunta que cou respecte de la fiscalitat i que massa poca gent es fa: Ha de contribuir la cultura, la creació, a sostenir l’Estat? Per què se l’ha de gravar? Si feim aquesta mateixa pregunta en el camp de l’educació -“Ha de contribuir l’educació a sostenir l’Estat?”-, el consens serà quasi total. Tothom dirà que no.
Mentrestant, aquí van passant coses en aquest sentit. La Film Comission bota d’eufòria per les incrementades exempcions fiscals que tindran les empreses que vindran a les Illes a fer rodatges. Això és, si fa no fa, tan absurd com la petició, per part de les formacions polítiques de dretes i els que les comanden, de demanar l’eliminació de l’impost turístic. Beneficia els grans i els de fora. Més enllà, millor dit, més aquí, el Govern anuncia el pla de suport al sector i el primer que posa en relleu com a destinatari dels ajuts post-covid-19 són les indústries culturals. Entesos.
