El relleu asiàtic

Quan els nostres avantpassats europeus vivien encara com animals, els egipcis edificaven temples i piràmides d'unes dimensions i d'una perfecció que, encara avui, impressionen. Quan aquí vestíem parracs, els xinesos ja havien inventat la seda i moltes altres coses. Després va arribar la gran explosió d'intel·ligència de Grècia i de Roma i les coses van canviar radicalment. El "miracle grec" és una expressió que primer va fer servir Ernest Renan i posteriorment l'historiador de les idees Jean-Pierre Vernant, val a dir que en contextos força diferents. El pensament racional expressat en forma de reflexió filosòfica abstracta, de càlcul matemàtic, de ciències empíriques o de tècnica aplicada: tot allò no va tenir aturador. En aquest sentit, el possible relleu asiàtic en l'hegemonia del món és justament això, un relleu més. La tecnologia que avui ens arriba de la Xina o de l'Índia no deriva ni directament ni indirecta de Confuci o dels textos vèdics, sinó de la ciència i la tecnologia occidentals. Resulta, però, que la fabriquen ells, no nosaltres, i aquest no és un detallet sense importància, òbviament... El relleu asiàtic ja va començar a quedar clar al Japó de la dècada del 1960, i es va caracteritzar llavors despectivament com una economia d'"imitadors". En aquell moment, la Xina era encara un país rural i analfabet, amb poques expectatives reals d'èxit. A començaments dels noranta, però, les coses havien canviat molt, per no dir moltíssim. Ara és una potència que competeix de tu a tu amb els Estats Units. De l'Índia, que aviat superarà en població la República Popular de la Xina, se'n podrà dir tard o d'hora una cosa semblant. En definitiva, el relleu comença a ser evident, però només és això: un simple canvi en termes de mà d'obra en la titularitat de la tecnologia sorgida de la ciència d'Occident des del segle XVII, no pas un canvi d'hegemonia cultural. Arribarà algun dia, aquesta hegemonia?

He pensat en tot això arran dels articles sobre la Xina del demà que l'ARA va publicar diumenge. Per una qüestió simplement demogràfica, aquest país i l'Índia no són un lloc més del món. La puixança de la seva economia i la seva força militar no són en absolut imaginàries, però amb això no n'hi ha prou. L'hegemonia mundial indiscutible dels Estats Units era i és impensable sense una cultura popular basada en els seus referents. Fins i tot després de mort, la música de Michael Jackson, per posar un exemple evident, és coneguda arreu del món. I qui diu Michael Jackson diu Superman o el que vulguin. ¿Coneixen algun equivalent xinès o indi d'aquests dos noms més enllà de les seves respectives fronteres? Jo tampoc. L'Índia, si més no, sap expressar-se en anglès, i una part del seu èxit prové precisament d'aquesta circumstància. No és el cas de la Xina, que ha penetrat amb força en l'economia de certes zones de l'Àfrica negra però no ha pogut exportar referents anàlegs als que hem esmentat abans. Aquesta és una qüestió accessòria? Jo penso que no, i menys encara en el context d'un món tan interconnectat culturalment com el del segle XXI. 

Hi ha encara un segon tema que convida a dubtar molt seriosament de l'abast real d'aquest relleu a mitjà termini: el dels valors. No és que l'esfera axiològica dels xinesos sigui antagònica a l'occidental, però aparenta basar-se en una altra jerarquia en què la seguretat, inclosa l'econòmica, sempre preval sobre la llibertat. Si hem d'expressar-ho amb la clàssica distinció del sociòleg Ronald Inglehart, allí els valors materials semblen estar més ben ponderats que els postmaterials. Això no és ni bo ni dolent, evidentment, però en qualsevol cas no encaixa amb la jerarquia de valors avui hegemònica a Occident. La bonica paradoxa és que en molts països europeus i americans l'autoritarisme de matriu populista comença a tenir molts adeptes, mentre que a la Xina alguns joves semblen estar farts del tema del control intervencionista de l'estat (tot i que sense abjurar del seu sistema, basat en un capitalisme salvatge dirigit amb estructures estalinistes: aquesta és la clau per entendre globalment la situació). 

En conseqüència, els dos punts comentats em fan dubtar d'aquest possible relleu asiàtic en l'hegemonia mundial, cosa que no vol dir que un cop superats els grans dubtes que ara graviten sobre el món (la crisi energètica, la pandèmia, etc.) economies com la xinesa o l'índia tinguin un paper encara més preponderant. Per molt rellevants o fins i tot espectaculars que puguin arribar a ser les xifres macroeconòmiques, tanmateix, l'hegemonia real –la que ara mateix tenen els Estats Units– és una altra història.