Religió, papes, ideologia i societat (II)
A l’article anterior vaig aprofitar la mort del papa emèrit per diferenciar religió d’espiritualitat, i assenyalar tant l’ús que ha fet el poder de la primera com la necessitat de la segona per a l’ésser humà i, sobretot, per a qualsevol projecte emancipador. En aquesta ocasió em centraré en els grups que, sota el paraigua del cristianisme, protagonitzen la reacció tant al viratge progressista de Francesc, com a qualsevol moviment polític de transformació cap a l’esquerra.
Mallorca no està aïllada ni de la presència ni de la influència cultural de tots aquests moviments, que sobrepassen les fronteres de territoris i creences. Tot i que es tracta d’un tema poc estudiat, miraré de descriure breument el que representa ja, i allò que pot representar. Aquí destaquen dos grans grups: els grups evangelistes (majoritàriament, d’importació) i els grups ultracatòlics.
Començant pels primers, tot i que allò més 'visible' per a la nostra societat són les mesquites presents a Palma i alguns pobles, allò cert és que el que més ha crescut en les darreres dues dècades són les esglésies evangèliques, amb més d’una cinquantena només a Mallorca. L’evangelisme no és més que una part –important– del cristianisme protestant, que posa el focus en l’evangeli com a eina d’alliberament. Com la resta del protestantisme, situa l’individualisme com un valor central, cosa que Max Weber ja va assenyalar com un dels factors explicatius de la gènesi del capitalisme als estats, a través de l’emigració anglicana europea. D’entre les esglésies evangèliques presents al nostre entorn n’hi ha amb una lògica ètnica, com les Filadelfia, vinculades a la comunitat gitana –que ja hi eren– o les nigerianes, com la Christ Kingdom, amb quatre esglésies a Mallorca. D’esglésies evangèliques en podeu trobar les que vulgueu i de tot color (baptistes, pentecostals, …), a vegades camuflades en forma d’ONG que reparteixen aliments. La de major implantació, amb esglésies a Mallorca, Menorca i Eivissa, són els IPUE Pentecostals, d’origen colombià, amb clars lligams amb l’extrema dreta uribista. Moltes d’aquestes esglésies tenen els vídeos de les seves 'predicacions' penjats a Youtube, i és un exercici interessant estudiar les consignes i valors que proclamen, i que en general parteixen del dogma de defensar allò que 'vertaderament' diu la Bíblia de com han de ser les coses. Crec que no cal explicar la importància que han tingut aquests grups en l’expansió de les idees conservadores a l'Amèrica Llatina, i com han estat un dels puntals de personatges com Bolsonaro.
Per l’altre costat hi ha els grups ultracatòlics, en forma de satèl·lit i/o paràsit de l’Església de Mallorca. Aquí en trobam de 'clàssics', com l’elitista Opus Dei, amb presència dels seus membres a la judicatura, l’alt funcionariat i les grans empreses illenques i de fora, amb centres educatius privats importants, i braços com el Centre Universitari Ariany. També hi ha els Legionaris de Crist (Regnum Christi), amb una de les vuit comunitats de tot lEestat a Palma, que combinen ortodòxia catòlica i 'emprenedoria' empresarial, tristament coneguts per personatges com Rodrigo de Santos. La seva parella, que va seguir amb ell malgrat tot el que va fer –i la reincidència–, era d’un altre grup que ha anat agafant força gràcies a l’impuls de Joan Pau II, com són els seguidors del Camí Neocatecumenal ('kikos') de Francisco Argüello, molt influents en la catequesi i en la defensa d’un determinat model de família, i que han anat ocupant posicions cada vegada més influents en l’estructura de poder de l’església catòlica mallorquina. Un altre grup amb força i rectors joves a la Part Forana és Comunió i Alliberament, seguidors de Luigi Giussani, que fa uns anys va carregar-se el rector de Lloseta per ser “massa liberal” i adreçar-se als no creients.
Més enllà de tot l’exposat, convé no oblidar la important influència mediàtica que exerceixen aquests grups, com ara l’omnipresent Ràdio Maria, presidida per l’ultracatòlic i exaltcàrrec del PP Díez Quintanilla, o canals de televisió com Intereconomia o 13TV, que a comunitats com Madrid tenen doble canal de TDT. I sense menysprear les xarxes socials.
Com sostenen teòlegs com Leonardo Boff o Juan José Tamayo, som davant grups en bona mesura fonamentalistes, encara que des del nostre racisme només apliquem aquest terme a determinats grups radicals islàmics. Ho són perquè defensen visions unilaterals de la religió, la doctrina i els valors que, segons cada un d’aquests grups, haurien de caracteritzar la societat. Visions que poc tenen a veure amb la comunió amb els altres, independentment de la seva condició, amb qui compartim aquesta societat nostra. La comunitat són bàsicament 'els seus'.
Em queden massa coses pel camí que caldria ampliar. En conjunt, un panorama preocupant, perquè parlam de grups organitzats i amb capacitat d’influència, però sovint invisibles als ulls de qualsevol analista social o polític. Malgrat tot, la gent necessita creure. I tant en la religió com fora d’ella, cal apostar per reforçar espais col·lectius i inclusius, que permetin compartir malestars, però també somnis.
