Relativitzem-nos

Els operatius per controlar la botellada del cap de setmana passat varen acabar amb l’aixecament, només a Palma, de 182 actes de sanció. Es varen haver d’organitzar dispositius especials a la Platja de Palma, a Santa Catalina, al passeig Marítim i als polígons de Can Valero i Son Castelló. S’organitzaren controls d’alcoholèmia; s’acordonaren carrers i accessos; es reforçaren els efectius policials; s’intervingueren bars, habitacions d’hotel, prostíbuls i 'party boats', i, només en una nit, es requisaren més de mil botelles i llaunes d’alcohol.

Dissabte de matinada, al balneari 6 de l’Arenal, es varen haver de dispersar centenars de turistes carregats de tota casta de munició alcohòlica i altaveus portàtils eixordadors. Un camió d’Emaya tancava la comitiva policial per minimitzar la desfeta. Al cap d’unes hores les passejades matineres pel Carnatge o pel dic de l’Oest topaven amb el testimoni de l’incivisme més absurd: pixum, llaunes, llosques, plàstics... Abans de les deu tot ja devia surar a la mar.

El dia abans la Policia havia hagut d’intervenir a Menorca per aturar una festa il·legal... a l’hotel Covid! Sí, aquest que pagam entre tots. A veure si és amb l’alcohol que tenim un problema i, distrets amb la llibertat, encara no ens n’hem adonat...

És de suposar que tanta alegria ens deu compensar els estralls a Balears de la cinquena ona: més de 700 contagiats diaris, 11.000 casos actius (un 50% més que la setmana anterior), 300 pacients ingressats (un 86% més), 45 ingressats a UCI... I la xifra de morts que arriba als 856.

La constatació que els efectes immediats del covid ara són menys letals ens està sortint careta: augment de la tensió a la sanitat pública, serveis sanitaris ajornats o anul·lats, despesa pública desbocada, cancel·lacions des dels principals mercats emissors, previsió d’ingressos dinamitada... Qui més qui menys, però –com que és jove, ha passat el covid o té la pauta completa–, s’apunta entusiàsticament a la festa. Mentrestant, el virus, cegament fidel a la seva naturalesa, aprofita totes les oportunitats que li ofereix el mig milió de contagis diaris a tot el planeta. Un extraordinari laboratori on assajar mutacions diverses i resistències a les diferents vacunes que vagin sorgint. “Que no s’aturi la festa”, pensaria el virus si pogués. Però els virus no pensen. En això s’assemblen als humans.

Fa una mica de vergonya que després de tanta pedagogia i tanta paciència, al final hagi hagut de sortir la presidenta Armengol en persona per anunciar multes de 1.000 € per als que facin botellada, de 2.000 € per als que facin botellot havent d’estar confinats, i de 5.000 € per als que siguin positius en covid... i els trobin fent botellada! Fa vergonya o no?

Tanta com que, en aquesta fase de la vacunació, ara que a la fi ja tenim dosis suficients, comencin a faltar els braços on posar-les. Hi havia un cert patetisme en les declaracions de la pobra consellera de Salut explicant didàcticament que qui no es vacuni ara pot acabar entubat en una UCI amb el cap per avall. 

En això, però, no som un cas aïllat. Mentre molts de països no poden ni somiar vacunar la seva població, alguns estats europeus comencen a dissenyar 'incentius' per a la vacunació a l’estil del Green Pass, un certificat de vacunació que serà imprescindible per accedir a locals d’oci o participar en actes lúdics i culturals. Si t’ho han de dir tan claret, és que qualque cosa està fallant estrepitosament, no?

Els psicòlegs i els sociòlegs –grans coneixedors de la caboteria humana– ja havien vaticinat que, després dels mesos de confinament, es desencadenaria una gran alegria de viure i vindria una època marcada per la inconsciència i les ganes de recuperar el temps perdut. 'Els feliços anys 20', la teràpia col·lectiva després del terrorífic trauma de la Primera Guerra Mundial, era la metàfora obligada.

D’acord. S’entén el paral·lelisme i s’entén la reacció social en un primer moment i en una certa escala. Sí, sí, tot molt comprensible, però... fins quan?

Dos mesos. Només vàrem estar tancats dos mesos. Ho dic per si hem perdut la mesura de les coses. Tots vàrem estar tancats dos mesos a casa, és cert. Però amb les necessitats essencials resoltes, amb llum i aigua, i sense passar fam ni fred. Teníem televisió i totes les xarxes socials. Aprenguérem a fer pa, miràrem centenars de sèries i pel·lícules, i beguérem litres de cervesa al sofà. I ja està. Què faríem si haguéssim viscut 10 anys a Damasc? O 20 a la franja de Gaza? O 30 a Beirut? O 40 als camps de Tindouf?

Tothom és tan infeliç com es pensa ser, és cert. Són les servituds del relat. No confonguem, però, el trauma amb la malcriadesa. Només dos mesos tancats i més d’un any 'recuperant el temps perdut'. Va, al·lots, i si començàssim a relativitzar-ho?

Nanda Ramon és professora