La relació amb el propi cos: un assumpte complicat
Hi ha un carrer del centre de Palma on una dependenta espera a la porta d’un local i intenta de manera gairebé compulsiva que les dones, només elles, hi entrin per provar una crema que fa miracles contra les arrugues. Un poc més endavant, una botiga de roba interior promet apujar els pits a una altura propera a les amígdales, mentre una dona (una altra vegada una dona) et desafia des d’una fotografia de mida natural, amb una mirada sensual. En realitat, no sé què és exactament una mirada sensual, perquè aquesta jove té els ulls mig tancats com si fos miop (és això, una mirada sensual?), i també obre una mica la boca, com si estigués a punt de dir alguna cosa. “Mira aquests sostenidors, estimat Newton, potser la llei de la gravitació no és tan universal com pensaves”, podria clamar. Al següent aparador, una maniquí calba i sense ulls, però amb unes pestanyes molt llargues, du uns pantalons per la cintura dels quals potser no m’hi cabria ni un braç. A l’entrada d’una perfumeria, hi ha un cartell on un home i una dona, ben joves i guapos, s’entreguen al frenesí de la passió perquè, és clar, amb el perfum de la marca X, és impossible no sucumbir a les temptacions de la carn.
Aquestes visions s’estenen al llarg de tot el camí a la feina, mentre em vaig creuant amb persones grasses, altes, arrugades, baixes, joves, primes, velles... I em deman com pot ser que encara ens venguin coses amb arguments tan infantils, i com pot ser que encara comprem aquestes beneitures. De tota manera, el nostre cos va per lliure i, per molt que intentem desafiar el pas del temps, la gravitació universal o l’oxidació de la matèria orgànica, aquesta guerra l’hem perduda. Fins i tot si tenim molts diners per operar-nos i adoptar l’aspecte d’una pepa inflable. I quanta fam estam disposats a passar per estar per sota del nostre pes i notar com les costelles es marquen sota la pell?
El cos va una mica a la seva bolla, per lliure. Fa la seva sense remordiments.Així que, si ens hi volem dur bé, moltes vegades convé acceptar-lo com és. A més, podem aprofitar per riure’ns de nosaltres mateixos, un acte que sol ajudar a expandir els horitzons de les nostres neurones.
Jo he intentat aprofitar els ensurts que em dona el meu cos per fer unes rialles, encara que de vegades siguin un poc forçades. I això que em moc dins dels paràmetres de la vulgaritat: som una dona madura estàndard, amb una mica de sobrepès. Vaja, res d’especial. Tenc cabells blancs, el cul gros, els pits una mica caiguts i la panxa flàccida. Això sí, com la model de roba interior, també sé mig tancar els ulls, encara que en el meu cas és perquè passeig una dotzena de diòptries per ull, ambdós envoltats d’arrugues. Els braços ja comencen a semblar una mica com ales de ratapinyada i tenc l’esperança de poder sortir volant un dia d’aquests (us ho imaginau?). Mentrestant, cada vegada que pas per davant de la dona de les cremes, només dic una cosa: “Gràcies, no m’interessa”.
