Llegim un edificant i divertit article al diari ARA sobre si l’escola ha de celebrar o no les festes tradicionals. ¿Reis, tió, ramadà, Carnestoltes, Sant Joan? Potser n’hi ha que, per la connotació religiosa, no tenen gaire sentit, a hores d’ara. ¿Menjar peix i no carn, per Quaresma? Au, va. Disfressar-se? “No penso anar amb pijama a l’escola! No m’agraden les ordres del rei Carnestoltes i no m’agraden els Reis. La pitjor setmana de l’any!”, deien alguns progenitors a l’ARA.
És cert que haver de ser creatiu i dur un pijama a l’escola t’obliga a moltes coses. En primer lloc, tenir un pijama cuqui. I és cert que hi ha molts fills de progenitors —en conec una— que s’han passat la vida anant amb mitjons desaparellats i el dia que a l’escola el rei els ho manava, no sabien què fer. Però també és cert que el Carnestoltes s’ha fet antipàtic perquè s’ha apropiat de la “creativitat” normativa de l’escola, mentre que, per exemple, el Halloween és simpatiquíssim, perquè l’escola el rebutja en favor de la sempre avorrida i anticlimàtica Castanyada. Disfressar-se, però per fer por, sempre agrada. I a més a més, fer de zombi és molt poc compromès. Taques de sang una samarreta, l’esparraques i a menjar cervellet.
Queixeu-vos, com jo m’he queixat, del Carnestoltes, de les mestres motivades, de la feina extra que suposa disfressar els plançons. Però penseu, també, en aquells versos del poeta, que et diuen que et despertis, que és un nou dia, que la llum del sol, vell guia, pels quiets camins de fum, i conclouen amb aquesta sentència terrible: “No deixis res per caminar i mirar cap a ponent, car tot, en un moment, et serà pres”. Vull dir que carpe Carnavalem.
