De beates, fariseus i heretges
La laïcitat és una de les conquestes més importants de les democràcies occidentals. Separar l’estat i les lleis de les creences religioses és un avenç fonamental per garantir les llibertats ciutadanes (també la llibertat de culte) i per garantir la cohesió interna i el caràcter plural i convivencial de les societats democràtiques. La governança mesclada amb la religió tendeix a generar polítiques autoritàries o directament totalitàries, i això equival a governs criminals. Un estat teocràtic com l’Iran massacrant la població sota les ordres directes dels seus clergues, que no dubten a assenyalar els ciutadans com a terroristes que mereixen ser executats. Una democràcia com Israel, comandada per dirigents ultrareligiosos i d’extrema dreta, es converteix en una màquina de poder corromput, capaç de perpetrar els incomptables crims del genocidi de Gaza (que, per cert, segueix el seu curs, encara que els mitjans de comunicació n’hagin allunyat els focus). L’actual aspirant a dictador global, el delirant Trump, i els seus obscurs lloctinents (Rubio, Vance, Sedgeth) invoquen sovint Déu i es declaren cridats per la divinitat a una missió transcendent, per justificar el que no són més que els abusos de poder comesos per una banda de lladres que per desgràcia tenen accés directe al gran poder militar i financer. Una de les seves primeres víctimes, un altre dictador, Maduro, actuava igual, però a escala domèstica veneçolana.
L’estat espanyol es va incorporar a la laïcitat en l’actual etapa democràtica, amb una Constitució que consagra Espanya com un estat laic i aconfessional (a pesar de mantenir el famós concordat pel qual Hisenda dona un tracte preferent a l’Església, una rèmora poc presentable en una democràcia que presumeix de ser plena). Abans d’això hi va haver quaranta anys de nacionalcatolicisme i de dictadura militar, imposats a sang i foc en una Guerra Civil causada per l’aixecament il·legal del 36 contra la República, una guerra en què els capellans beneïen les armes i la munició dels escamots d’afusellament feixistes. La laïcitat, per cert, és la que fa que les festes del calendari cristià –com Nadal, Sant Antoni o Sant Sebastià– es converteixin en celebracions que no tan sols són vàlides per a tots els ciutadans amb independència de la religió que professin, o que no en professin cap, sinó que serveixen com a instruments per consolidar l’esmentada (i tan amenaçada, avui dia, per l’extrema dreta i tot el que en penja) cohesió social.
Ve tot això a tomb davant d’una notícia com ara que el Govern de les Balears, via Conselleria d’Educació, impulsa i valida un curs de formació afectivosexual per a docents que coordina un diaca i que du un títol tan rutilant com El rol de la Religió en l’educació sexual i afectiva. La religió, en un estat laic, pertany a la intimitat de cada persona i el seu rol en “l’educació sexual i afectiva” és fàcil de descriure: no en té, ni n’ha de tenir, cap.
Gestos com aquest, o el tuf de sionisme patater que de tant en tant exhala l’actual Executiu, contravenen les lleis educatives vigents i l’esperit i la lletra tant de l’Estatut com de la Constitució. Són maneres, ja ho veim, d’intentar fer un poc de trumpisme de tercera regional, ara que està de moda. Però les Illes Balears són, i han de continuar sent, democràtiques, laiques i aconfessionals. Que Sant Antoni i Sant Sebastià ens deslliurin de beates, fariseus i heretges que es permetin governar ungits, beneïts o en nom de Déu, d’Al·là o de Jahvé.
