El Regne Unit post-Johnson i la UE

Les relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea necessiten imperiosament que es premi el botó de reinici. De moment, l’únic que travessa l’espessa boira del canal de la Mànega són els llampecs d’irritació a una banda i l’altra. Tot i això, la guerra d’Ucraïna ha creat un context polític en què la restitució de les relacions és més necessària que mai per a Europa, mentre que la defenestració de Boris Johnson representa una oportunitat en la política estatal britànica.

D’ençà que el govern de Johnson es va activar per vulnerar el dret internacional amb el Protocol d’Irlanda del Nord, va esdevenir pràcticament inimaginable que es pogués restablir la confiança entre la Unió Europea i el llavors inquilí del 10 de Downing Street. Com la majoria de britànics, la major part d’europeus ja feia temps que s’havien format una opinió sobre ell.

Malauradament, el discurs que ha pronunciat el líder laborista Sir Keir Starmer aquesta setmana al Centre per a la Reforma Europea de Londres no ha plantejat la visió alternativa agosarada d’una associació entre una riba i l’altra del canal de la Mànega que necessitem. Clarament centrat en recuperar els votants pro-Brexit que es van passar al bàndol conservador en les eleccions del 2019, el seu missatge ha sigut “Fem que el Brexit funcioni”.

Això equival pràcticament a dir que l’únic problema del Brexit és que el govern de Johnson no ha fet que funcioni. Després d’afirmar que el Partit Laborista no vol que el Regne Unit torni a ingressar a la Unió Europea, el mercat únic ni la unió duanera, Starmer va presentar una sèrie de propostes assenyades però modestes; la primera, consistent en resoldre els problemes relatius al Protocol d’Irlanda del Nord mitjançant una negociació constructiva. El seu discurs anava íntegrament dirigit al públic britànic i no contenia pràcticament cap apel·lació al públic europeu continental.

A l’altra banda del canal de la Mànega, ja no en parla ningú, del Brexit. En visites recents a Alemanya, Bèlgica i França, he pogut constatar que hi predomina la indiferència, matisada només per la irritació. L’única proposta significativa l’ha llançada el president francès, Emmanuel Macron, que planteja una Comunitat Política Europea àmplia en què els països candidats a l’adhesió a la Unió Europea i els aspirants a candidats, com ara Ucraïna, Moldàvia, Macedònia del Nord i Albània, seurien al costat de països europeus no membres de la Unió com Noruega, Suïssa i el Regne Unit.

La invitació dels francesos a incorporar-se al que alguns veuran com un dinar de cosins entre països no reforçarà gaire el fràgil amor propi de la Gran Bretanya post-Brexit. Si aquesta nova comunitat s’arriba a constituir, el govern britànic farà bé de participar-hi, però no serà la tecla estratègica per millorar les relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea.

Què ho serà, doncs? Un primer pas imprescindible era que el Partit Conservador es desfés d’un Johnson desacreditat. Si la qüestió del Protocol d’Irlanda del Nord no ha quedat resolta quan Johnson marxi, el pròxim primer ministre hauria de tenir present un bon consell de Jean Monnet: si tens un problema que no pots resoldre, amplia el context. Impulsar un projecte més ampli per restablir la relació entre la Gran Bretanya i la Unió facilitarà que s’arribi a acords en qüestions concretes derivades del Brexit.

El discurs de Starmer va assenyalar un gran àmbit en què impulsar la cooperació: la reincorporació de la recerca acadèmica i científica britànica al programa Horitzó de la Unió Europea; el reingrés al programa d’intercanvi d’estudiants Erasmus; facilitar que artistes, esportistes i altres professionals puguin treballar a les dues ribes; en resum, mirar de revertir el desgast preocupant dels vincles interpersonals entre el Regne Unit i la Unió Europea. Ara bé, hi ha uns quants grans àmbits més que haurà de tenir en compte el successor de Johnson: la cooperació sistemàtica amb la Unió Europea en matèria de política exterior i de seguretat, defensa, intel·ligència, medi ambient, energia, política digital, intel·ligència artificial, tecnologia aplicada a les finances i biotecnologia. El Regne Unit té molt a aportar a la fortalesa global d’Europa en aquests camps. Les amenaces que suposen la Rússia de Vladímir Putin, el canvi climàtic i tal vegada un altre virus capaç de propagar-se entre continents fan que, per a Europa, sigui vital maximitzar aquesta fortalesa.

Atès que aquestes mesures només són passos graduals, cal emmarcar-les en un relat més ampli. La política de la dècada passada –que, entre altres coses, va conduir a la votació favorable al Brexit– ens recorda que disposar d’un relat convincent és tan important com el que els tecnòcrates anomenen realitat. De fet, un bon relat ajuda a crear una realitat política i la marxa de Johnson representa una oportunitat de configurar-ne una de nova.

Això ja no va del Brexit ni tampoc, en el futur proper, de reincorporar-se a la UE. Per bé que els britànics simpatitzin amb la idea de tornar a la unió duanera o al mercat únic al llarg d’aquesta dècada, els dos grans partits polítics del Regne Unit encara estan molt lluny d’aquests plantejaments.

Per tant, cal entendre el procés com l’establiment d’una nova relació d’associació entre el Regne Unit i la Unió. No es pot mantenir una associació si no respectes l’altre com a soci ni, per descomptat, si amb prou feines en reconeixes l’existència. Des d’una perspectiva psicològica, és evident que als partidaris del Brexit se’ls fa difícil admetre que la Unió Europea és, en paraules del clàssic humorístic sobre la història britànica 1066 and all that, una cosa bona (si és una cosa bona, per què n’acabeu de sortir?).

Tot i això, des d’un punt de vista lògic, és perfectament possible articular el respecte cap a una Unió Europea sense el Regne Unit. El fet que el país no hagi abandonat el projecte post-1945 d’una Europa íntegra i lliure –vegeu el seu suport incondicional a Ucraïna– hauria de fer-ho molt més fàcil.

En definitiva, es pot explicar una bona història sobre una possible associació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Ara només cal que algú comenci a explicar-la.