El rapte del discurs
La nova portaveu del govern espanyol, en la seva primera entrevista a una emissora de ràdio, distorsionava. Distorsionava el que ella deia, no la ràdio. Em qued amb la frase que l'independentisme "hauria d'haver après la lliçó". Setmanes abans, el president del govern, en una roda de premsa posterior al Consell Europeu fet a Brussel·les, havia assenyalat que "no podem quedar-nos atrapats en la venjança". Segurament, la frase més radical, no sé si sincera, que hagi dit un representant de l’Estat durant tot aquest temps de conflicte. Les dues frases serien part d’una exposició de sensibilitats divergents sobre un tema únic, emanades d’un mateix nucli. La ministra portaveu també ho és de Política Territorial; per tant, s’ha de suposar que la seva asseveració no era el producte d’una relliscada de novençana.
La pregunta seria: per què tenint un bon discurs l’has de canviar? Un bon discurs en el sentit que correspon a una via correcta per solucionar el problema; també, a una posició que comparteixen els socis i aliats més estables i que, a més, genera concòrdia entre la gent i és la manera natural de comportar-se en el context geopolític del entorn europeu. I, no obstant això, massa sovint veim que es donen batzegades. En relació amb l’independentisme, l’oscil·lació més accentuada efectuada és la que aniria de donar suport a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, sota una fórmula la qual, en el moment constitucional, havien desestimat, a defensar que no es pot “estar atrapat en la venjança”. I, a la vegada, via portaveu, mantenir aires de recordatori de la versió més expeditiva de 'la lletra amb sang entra'. Massa fronts per atendre.
M’encurioseix l'obstinació del sector socialista del govern espanyol en robar el marc de llenguatge als conservadors. Una estratègia que es va fer molt evident en l’aprovació dels successius estats d’alarma. Un interès desmesurat a utilitzar els conceptes d’autoritat, disciplina i centralització, lligats al govern, i, per emfasitzar-ho encara més, tot això revestit d’un desfasat llenguatge militarista. Ara, després de la 'perillosa' concessió dels indults als presos polítics catalans, l'enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), elaborada entre el 2 i el 15 de juliol, indica que el PSOE hauria millorat lleugerament les seves expectatives electorals. En els paràmetres en què es mou la manera actual de fer política, aquesta dada estadística hauria de ser un indicador prou convincent per deixar de costat l’actitud de cagadubtes. El discurs que s’amaga darrere els indults, i la via que s’obre amb ells, té repercussions positives en la imatge dels socialistes, no al contrari.
Al marge d’aquesta reflexió demoscòpica, la prudència i el seny aconsellarien que, com a norma general, és millor aprofundir sempre en el missatge d'un mateix, en el que té de propi i diferenciador, amb el convenciment que hi resideixen les solucions necessàries, més que preocupar-se per suposades 'virtuts' de l’oponent. Entre altres motius, per allò del concebut caràcter moral de l’autoritat, la qual s’adquireix mitjançant l’exercici del bon govern, i no en bregues de faristol. Però també, per altres raons més pràctiques. Si tenim present que els dos grans reptes que té l’Estat en aquests moments, encaixar la plurinacionalitat i la crisi postpandèmia, en la perspectiva de la transició energètica, ecològica i social, hauríem de considerar que a aquests dos temes s'hi arriba a través del fracàs de les idees neoliberals que han dominat el món des de fa cinc dècades. En aquest sentit, l’herència deixada pel liberalisme de mercat, en la seva versió més extrema, seria un mal referent per articular el discurs progressista que fa falta, si no és que s’utilitza com a vacuna per no repetir errors. El neoliberalisme de mercat, i la seva societat de consum desorbitada, ha esdevingut sinònim de fracàs.
El món necessita imperiosament un procés de transició amb un discurs nou. L’altre dia la cancellera alemanya, la cristianodemòcrata Àngela Merkel, visitava les àrees devastades pels temporals i, davant l’espectacle dantesc que tenia davant, el primer que va dir era que no hi havia temps a perdre. Immediatament, va cridar a accelerar la lluita contra el canvi climàtic. La cancellera, a més de mostrar la seva condició de dona d’estat, ens venia a dir que en aquesta transició hi ha temes 'transversals' que ens són comuns a tots. Una circumstància que, dins la gravetat de la situació que aquest fet denota, hauríem de considerar positiva, en el sentit que té de lluita compartida. Però, també, un indicador de la necessitat d’un discurs propi per confrontar en igualtat de condicions amb altres les propostes de futur, si no es vol que el procés de transició es converteixi en un instrument de submissió.
Arribats a aquest punt, parlam de protagonistes, d’agents i de classes socials. En el repte de la transició, la pandèmia ha servit, i servirà, per posar cada individu social i econòmic al seu lloc. Ha servit per aflorar les contradiccions i les mancances de l’actual model econòmic i social. Allà i aquí. Després de la pandèmia, i les lliçons que ens ha donat, la foto representativa de la comunitat no pot ser la mateixa que abans. No obstant, dissortadament, hem vist aquests dies que la fotografia continuava sent la mateixa de sempre. Un discurs progressista propi i donar pas a nous protagonistes continuen sent assignatures pendents.
