Rànquings, rècords i romanços

Sovint ens queixem que les persones només som números, però finalment tot, absolutament tot, ho acabem quantificant. Allò de “l’important és la qualitat, no la quantitat” esdevé una frase tan buida com “l’important és participar”. Aquesta setmana ha estat especialment significativa amb relació a les xifres, començant per la Pasqua, que també es valora en funció de la venda de mones, i el seu preu, i de l’increment de vols, un 11% respecte a l’any passat al Prat, per si calia. I també, per si calia, més visitants a Catalunya, en aquest cas un 10%. Els mateixos números que satisfan uns, per allò que l’economia ha de tirar endavant, preocupen els altres, per allò que si no comença ja el decreixement anirem tots a prendre pel sac, també massivament. Però aleshores no se sap qui passarà comptes. 

Els rècords i rànquings no s’escapen del dia català més feliç de l’any, un Sant Jordi pletòric que enguany no ha hagut ni de patir pel temps, però que, posats a patir, manifestava inquietud per la proximitat amb la Setmana Santa, per allò que unes despeses no malmetessin les altres. Res. No cal patir. Sant Jordi està tan assegurat com les seves llistes contaminades que no treuen cap a res. No cal ser una romàntica de la literatura per veure que això no toca, que no és el dia per competir ni per veure qui té més o menys bon gust llegint, escrivint o comprant. Els més venuts de la jornada són les roses i els llibres, i que cadascú triï el que més li plagui, que per això se’n publiquen tantíssims i tants que no llegirem mai, i enhorabona als premiats, que demanar que s’erradiqui la competició no té res a veure amb el recel, com tampoc amb la consideració que llegir ens fa més bones persones, ni de bon tros, de la mateixa manera que escriure no fa ningú més interessant, i no poso exemples. Aquestes dades, que uns troben informació necessària, i que potser ho és, perquè ves a saber les necessitats de cadascú, per a mi enfosqueixen un dia radiant, faci el temps que faci. I a sobre aquest Sant Jordi hi havia una altra xifra, la que balla sempre, la que balla en excés, la de les manifestacions. La convocada per la defensa de la llengua va aplegar al centre de Barcelona milers de persones, 15.000 segons els organitzadors, 2.000 segons la Guàrdia Urbana. Jo que sempre he estat de suspendre matemàtiques diria que envien els repetidors a comptar a les manifestacions. En toc cas, la llengua caldrà continuar defensant-la, des de casa, des de la feina, des de les lectures i des de les escriptures.

Però mentre uns defensem la llengua, els altres s’ataquen per, suposadament, defensar-se. El govern espanyol, que ha decidit augmentar la despesa en defensa, s’ha ficat en un embolic intern per la compra de 15 milions de bales a una empresa israeliana que havien de ser per a la Guàrdia Civil. Que es veu que no es pot criticar la postura d’Israel respecte a Gaza i després comprar-los armament. Però dic jo que la Guàrdia Civil no es quedarà sense bales, així que hauran de venir d’un altre lloc. El cinisme que hi ha al voltant de la indústria armamentista és tan descomunal que no es pot quantificar amb números. Una mica com això dels papes bons i dolents. Que aquests dies comptem també les hores de cua que es fan per veure el papa mort i la quantitat de persones que ja l’han vist, moltíssimes, afegint-hi cardenals i conspiracions. Encara que si s’ha de fer un rànquing de vermells, jo a dalt de tot hi posaria la rosa de Sant Jordi i els clavells de la revolució portuguesa, que, parlant d’armes, després de 50 anys continua sent la millor imatge que pot donar un fusell.