Quina casa voleu?
Denuncia l’admirada Carme Pinós, en una entrevista feta per Núria Moliner, a la revista Barcelona Metròpolis, que “ara es fan cases per guanyar el màxim de diners i el promotor se’n desentén al cap d’un segon d’haver-les venut”. I té raó. Moltes promocions s’anuncien obertament com a “oportunitats per invertir-hi”. Però ¿com han de ser les cases que volem per viure-hi, curar-nos o criar? Com que són per invertir-hi, realment no hi ha cap seguiment de si s’hi viu a gust o no. ¿Es lloguen i els ocupants paguen cada mes? ¿La finca la pot recomprar algun fons d’inversió al cap de pocs anys? Doncs això és l’únic que importa des del punt de vista del negoci.
Però, socialment, no és ben bé així. I les ciutats se’n ressenten, d’aquestes dinàmiques, perquè el producte construït és molt impersonal. Potser ni tan sols és adequat per a la criança tenir les habitacions distribuïdes de manera tan convencional. Es nota de seguida, quan les cases són productes per revendre o rellogar, perquè són totes iguals. Tenen una habitació de matrimoni molt gran, la principal, amb armaris d'obra, i dues o tres habitacions estretes on només hi cap un llit individual i una petita calaixera. La fórmula inclou un passadís o distribuïdor i un menjador justet, amb la cuina separada i un lavabo gran i un de petit. Les finestres són les mínimes i totes iguals, perquè així és més fàcil encarregar-les. No hi ha mai tipologies en cantonada, moltes estances donen a patis i no al carrer, i sovint no hi toca ni el sol a la tarda. Però això no es veu a les fotos de l’Idealista.
La humanitat ja ha arribat a Mart, s’ha descodificat el genoma humà, els vehicles poden conduir sols, cada dia es trasplanten òrgans amb tecnologies avançadíssimes, però els pisos són com els que es feien als polígons dels anys 70, en ple franquisme.
Promotors referents, professionals generosos que de vegades escolten les meves reflexions impertinents, em diuen que ja voldrien innovar, però que quan fan una anàlisi del mercat, la gent demana el tipus d’habitatge que tenien els seus pares. Que els pisos de fusta no els vol ningú, per si no duren, i que les tipologies flexibles i obertes que impulsen les administracions (amb habitacions més quadrades i de mides equivalents) no atreuen el públic de veritat. Que realment no importa que siguin sostenibles o saludables els habitatges, perquè hi ha tan poca obra nova que es ven tot el que construeixen. Vaja, que som terriblement conservadors quan busquem pis, segons els estudis de mercat. Les anàlisis indiquen que la gent vol exactament el tipus de pis que tenien els seus pares, i que els invents no són rendibles.
En canvi, en les promocions públiques d’habitatges sí que hi ha tipologies diferents i ningú no es queixa de les innovacions. Al revés, les famílies acostumen a valorar la lluminositat i la polivalència dels espais. ¿Tan diferent és la demanda de l’habitatge lliure i l’habitatge assequible?
En diem habitatges tant dels productes financers com de les cases per viure-hi, però conceptualment són dues coses diferents. I les ciutats tendeixen a facilitar els tràmits als primers, perquè són impecables des del punt de vista normatiu, no demanen mai qüestionar les alienacions i o alterar els volums. Són els arquitectes que s’obsessionen perquè la llum entri als menjadors, els que voldrien modificar una mica les alçades o els que insisteixen a fer balcons molt grossos, els que són considerats uns autèntics ploms, uns veritables pesats, als ulls de l’administració. Per què no us limiteu a complir les normatives?
La resposta és que l’ofici consisteix en posar-se a la pell dels que viuran en aquests menjadors, i en aquestes cases. I que això requereix revisar el que els plans havien previst o qüestionar unes normatives que no signa ningú, que no tenen autoria, però que tots acatem com si fossin divines.
Per això val la pena comparar l’habitatge tipus del promotor convencional amb el que ha construït la Cooperativa Sostre Cívic al barri de Roquetes, dissenyat per Celobert. Un edifici de fusta impressionant. Que se separa intel·ligentment de la mitgera perquè els veïns també hi surtin guanyant. Amb uns balcons magnífics sobre una placeta amb jocs infantils. I un gran terrat comunitari que té les millors vistes al mar i a la gran taca urbana de Barcelona. Quan els residents dissenyen l’habitatge que realment volen s’arrisquen a provar amb la fusta, a fer cuines obertes i accedir-hi per replans comunitaris que són grans terrasses compartides. I s’ho fan a mida, perquè com que és en dret de superfície no tenen cap opció de guanyar res amb la revenda. S’ho fan per viure-hi.
Em pregunto si estem fent arribar les demandes adequades al sector immobiliari o només és cosa d’arquitectes, això de les tipologies flexibles. És una pregunta sincera, i sobre la qual agrairé qualsevol retorn.
