OPINIÓ

Una quimera imprescindible

Durant tots aquests mesos d’ençà de l’estat d’alarma, un dels debats més intensos que hi ha hagut en el nostre àmbit, el de l’ecologisme social i polític, ha estat el del canvi de paradigma. Canvi de model, canvi de cultura, canvi de valors, canvi de model econòmic, canvi de prioritats, canvi de concepció del que ens envolta, de com ho vivim i de com hi vivim.

A tot aquest debat ampli, divers i complex, s’hi han aportat dades, estadístiques, estudis de tendències, opinions, etc. I és un debat que s’ha dut a terme a molts nivells, des de l’escala hiperglobalitzada, hipermercantilitzada i hiperfinançaritzada mundial, a l’escala de les polítiques europees (amb un marc econòmic comú) i també a escala de l’estat espanyol i les Illes Balears, escales insulars i també a escala municipal. S’han repetit conceptes com resiliència, vulnerabilitat, relocalització, diversificació, desmercantilització, cures, redistribució, ruralització...

I, com sempre, ens costa pensar com passam de l’avui –que és el que coneixem i ens desagrada– al demà, on veim que hauríem de tendir per evitar el col·lapse. I mentre nosaltres estam immersos i capficats en el com transitar, veim com les polítiques actuals es limiten (que no és poc per impossible) a intentar retornar on érem, malgrat que això ja no sigui possible en absolut, sobretot perquè ja no hi tenim control en absolut. Ens repeteixen cada dia conceptes com “seguretat” i “nova normalitat”, quan l’únic que tenim garantit és la incertesa d’un futur que no genera gaires esperances. La pandèmia no era (a escala mental política) previsible. La resposta davant aquest cop tampoc es podia anticipar. Però ara ja duim uns mesos de pandèmia i seríem il·lusos de pensar que l’aparició d’una vacuna per a la covid-19 serà la solució a tots els nostres mals. Per tant, més que de “normalitat”, hauríem de parlar d’adaptabilitat, i més que de “seguretat”, hauríem de parlar de previsió, dins la incertesa, cert, però almenys de previsió de diferents escenaris. I no escenaris marcats per les necessitats econòmiques, sinó escenaris marcats amb el clar objectiu de: 1) cobrir necessitats socials en el pitjor dels escenaris possibles i 2) generar a mitjan i llarg termini un full de ruta no econòmic, sinó vital, per garantir que, aquí, es cobriran els mínims essencials per garantir la vida, i no només els vinculats a salut, educació, habitatge, alimentació i renda (suficients, bàsics, dignes i universals), sinó també als mínims essencials vitals de la terra i els recursos naturals que ens sostenen i que ja massa temps hem ignorat, explotat i desequilibrat fins al punt d’amenaçar el futur de la vida en aquest planeta tal com l’hem coneguda fins ara.

Davant l’excés (de turisme, de mercat i de poders i interessos privats), la suficiència i el repartiment amb justícia social i atenent la justícia ecològica i climàtica. Davant els monocultius (siguin del tipus que siguin), la diversitat i la diversificació. Davant la individualitat, allò col·lectiu. Davant la desigualtat, l’equitat. Davant la dependència, la recuperació de sobiranies (alimentària, econòmica, energètica...vital). Davant les economies de colorins (verdes, blaves i qui sap de quins colors més), l’economia de cures, l’economia social i solidària, l’economia feminista. Davant la lògica d’allò privat, la lògica d’allò cooperatiu. Davant la lògica de la riquesa per acumulació, la lògica de la riquesa de saber garantir la vida digna per a tothom.

I a partir d’aquests principis, anar dissenyant les polítiques econòmiques i sectorials, els pressupostos, les eines de fiscalitat i els discursos polítics. Perquè que una societat es senti cohesionada i amb confiança depèn del sentiment de pertinença a aquesta societat. De l’esperança que pugui generar-te ser-ne part i ser part del canvi que necessites. De la importància de sentir-te escoltat malgrat que no tenguis veu ni representativitat, però sí necessitats, bàsiques i essencials, no cobertes. De la importància de detectar l’honestedat d’aquells que governen les nostres institucions. A mi personalment, sentir dir de les boques dels polítics que les escoles són segures, després de sentir-los dir tot l’estiu que érem una destinació turística segura, em fa ja ràbia fins al punt d’apagar la ràdio. Confii en els docents que avui acompanyen les meves filles i confii en els sanitaris que ens atenen quan cal. Confii en les persones, però ja no en els discursos d’aquells que ens volen vendre “seguretat” i no generen més que desafecció. Que bé que ens aniria un poc d’humilitat. Reconèixer que res està “controlat” (excepte els moviments habituals de les persones). Reconèixer que aquesta situació és de tot menys segura, des del punt de vista de la pandèmia. Però podria ser humana, si des de baix fins a dalt (perquè així està estructurada aquesta societat malauradament) ens reconegéssim mútuament en la vulnerabilitat de la vida. Reconèixer que no ho tenim tot controlat. I que ens fan falta veus expertes més enllà de la política dels discursos i les preses de decisions per aguantar el cop immediat (amb tot l’esforç que això comporta de ben segur i reconec). Però no, els polítics no tenen les solucions a una situació tan desbordada. Per això seria bo un comitè de crisi juntament amb un comitè de transició, amb veus més enllà dels sectors econòmics coneguts i reconeguts. Més enllà de patronal i sindicats majoritaris, haurien d’asseure’s científics, economistes (innovadors), pagesos i pescadors, geògrafs i humanistes, educadors, sociòlegs i psicòlegs, gent gran i infants, dones, migrants, ecologistes i cooperants... com una espècie de nova Torre de Babel partint de la necessitat de parlar-nos i comprendre’ns com a col·lectivitat única però diversa, per tal de realitzar el gran projecte que implica la transició cap a una nova societat, una nova cultura de la vida, concebuda des de l’equilibri vital i ecosistèmic, la interdependència i l’ecodependència, la justícia social i l’equitat. Sembla quimèric?, merament imaginari, irreal, il·lusori o impossible? (def. de l’Enciclopèdia Catalana). Doncs tan possible com urgent i necessari. Només cal la humilitat i la voluntat de fer-ho.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF