Qüestió de noms

Hi ha una anècdota prou coneguda sobre el gran poeta, cantant i actor manacorí Guillem d’Efak. Un bon dia el nostre artista de mare guineana va anar a prendre cafè a un bar del Pla, i el cambrer, després d’haver escoltat la comanda, li va amollar: “Si no fos perquè xerrau mallorquí, diria que sou negre!”. Tota una declaració d’intencions.

I és que no hi ha dubte que, entre nosaltres la llengua constitueix el primer signe d’identitat col·lectiva. Tots els altres hi van darrere, com diria Bernat Joan. Perquè malgrat el poc pes demogràfic dels catalanoparlants, aquesta petita nacionalitat fa de Balears un territori singular, amb una cultura, tradicions i folklore genuí i diferenciat de la resta d’Espanya. Amb altres paraules, els catalanoparlants fan que Mallorca sigui 'Mallorca'. De fet, la llengua esdevé un tret identitari tan, tan, tan gran, que quan els que la parlem ens referim a les Illes solem oblidar-nos dels 'altres' mallorquins: els que parlen castellà, els nouvinguts i els guiris.

Ja ho deia el gran Joan Fuster –aquest any és el centenari del seu naixement, per cert– a la seva obra de referència, 'Nosaltres els Valencians' (1962): “Amb aquesta actitud, no hi ha cap mena de menyspreu conscient. Hi ha només, una constatació”. Aquesta giravolta identitària es dona quan, sota un sol nom, conviuen diverses comunitats diferenciades. Així, a Mallorca, els que parlam la llengua pròpia representam, als nostres propis ulls i, sobretot, als dels altres, l’autèntica identitat del país. Es dona, per tant, una dualitat, una frontera que separa maneres de parlar, però també mentalitats, que queda definida entre els que són illencs de llengua catalana i els que parlen castellà.

Aquestes fronteres són molt profundes. Tant, que les dues comunitats viuen la seva personalitat de manera ben diferenciada, i és normal, perquè les realitats són oposades. Per un costat, els que parlen anglès, castellà o alemany tenen a la seva esquena uns estats amb unes identitats nacionals definides: tenen un himne, un govern, unes lleis i un exèrcit que els amparen, per exemple. Sentir-se balears o no, doncs, és una qüestió secundària, opcional, per a ells. Però per a nosaltres, per als que parlam la llengua de Ramon Llull, la situació és diametralment oposada: la protecció de la identitat pròpia esdevé clau. Al cap i a la fi, l’idioma és els que ens fa ser el que som, agermanant-nos amb valencians i catalans. I això cal tenir-ho molt clar. Com va escriure Jordi Solé, "Sense projecte nacional darrere, avui el català no seria res més que un altre occità gairebé extingit. I a la inversa: sense llengua nacional no es podrà construir la nació catalana". 

I aquí ve la fórmula de la Coca-cola. La pervivència de la nostra llengua i identitat dependrà de la capacitat de mantenir un gruix ampli de parlants així com unes eines de cohesió social que permetin la permeabilitat del català amb aquells sectors que usen altres llengües en les relacions més pròximes. Que fàcil que és dir-ho, no?

D’aquesta manera aquells que parlam la llengua d’aquí –o almenys, aquesta part dels mallorquins conscienciats nacionalment– hauríem de reafirmar-nos en els nostres posicionaments lingüístics. Hem d’esdevenir quasi activistes, lluitant, cada dia, per viure plenament en català. Perquè, tinguem-ho clar, cap estat ho farà per nosaltres. En paral·lel, també, haurem de fer un esforç per obrir el prisma, tot acceptant la realitat que imposa aquesta Mallorca líquida del segle XXI, perquè hi ha tantes maneres de ser mallorquins com illencs que hi viuen, tot i el paper cohesionador que hi juga la llengua i cultura pròpies en aquest petit país.

Potser, tal com va escriure l’activista Tomeu Martí, el que cal és apostar, en la defensa de la nostra manera de ser, per un mallorquinisme grafènic: "Organitzat en forma de gran xarxa civicopolítica o d'unitat popular. Transparent, ràpid i eficient en la lluita contra la corrupció. Flexible, perquè sigui exemple de compromís amb la democràcia i amb el pacifisme. Elàstic, per encabir el màxim de sensibilitats. Lleuger, per esdevenir motor d'integració i cohesió social. Resistent per suportar tots els atacs dels enemics que no hem triat tenir i tanmateix tenim, i per defensar i promoure la llengua i la cultura pròpies. Amb alta conductivitat per augmentar la connexió amb la societat. De baix consum, és a dir, ecologista i defensor del territori. Dur en la defensa de la democràcia, la justícia social i el feminisme. I dur, també, en la lluita contra tota discriminació per raó de sexe, gènere, classe, opció sexual, origen…”. En definitiva, un mallorquinisme per a tothom.

Joan Pau Jordà és professor