Qatar: corrupció i passió
L’elecció de Qatar com a seu del Mundial de futbol duu coa. Ja vaig escriure fa uns mesos sobre els mil motius per rebutjar la promoció d’aquest país poc digne de ser promocionat. Aquesta elecció, tot i ser a la recta final del Mundial, ha començat a ser qüestionada fins i tot pels tribunals, amb la detenció fa uns dies de diverses persones, entre elles una de les vicepresidentes del Parlament Europeu, a Brussel·les, per haver rebut contrapartides econòmiques per tal d’afavorir i emblanquinar Qatar. A França, tres quarts del mateix, on fins i tot una llegenda del futbol com Platini fou també detinguda fa estona en relació amb les seves “gestions” perquè Qatar guanyàs la “competició” de les ciutats candidates a acollir el Mundial.
El nostre inoblidable expresident José Ramón Bauzá, que ha encapçalat en els darrers mesos el Grup d’amistat UE-Qatar, també ha estat qüestionat. Està per veure si va participar de la trama de càrrecs corruptes, però de moment ja sabem que hi va viatjar de franc i es va allotjar en luxosos establiments hotelers. Resulta mal de creure que un dels eurodiputats més proactius en les lloances a un país tan ric com qüestionable ho hagi fet de franc, però tot és possible. Crear grups d’amistat amb països empobrits segur que no surt tan a compte, deu ser cosa de rojos. ‘Grup d’amics dels petrodòlars’ hauria estat més pertinent. La desinteressada amistat incloïa entrades i viatges al Mundial, un esdeveniment que ha format part de l’estratègia de l’emirat per tal de normalitzar les seves relacions internacionals. Ja fa temps de les inversions de Qatar en equips de futbols europeus, entre altres. Fins i tot el PSG és qatarià, no ho oblideu.
I és que el futbol és contradicció en si mateix: per una part, ha esdevengut una eina més del capitalisme especulatiu, al servei de les elits financeres. Fa temps que Fonsi Loaiza va escriure el seu llibre (proscrit) Florentino Pérez, el poder del palco. El títol ho diu tot: a les llotges dels estadis de futbol s’han fet molts negocis, foscos negocis, amb oportunes trobades de monarques, constructors, polítics i grans empresaris de la construcció, entre d’altres. Potser aquest sigui un dels motius que fan que hagi desenvolupat una mena d’anticossos que no em fan sentir especial simpatia per aquest esport. No em demaneu qui va guanyar la darrera Lliga (per cert, Lliga BBVA, Santander, Iberdrola…?), perquè no ho sé ni ho vull saber. Feis un repàs de quins han estat els presidents del Reial Mallorca en les darreres dècades, els seus orígens, els seus negocis, la seva trajectòria… fa empegueir.
Però, per altra part, el futbol té un component altament popular, en el sentit que fa part de la cultura del poble, dels pobles. Fa un segle, el futbol va créixer de la mà de les organitzacions obreres, assumit com un espai més de la cultura popular. D’aquí els orígens, per exemple, del Constància, i la rivalitat amb el Mallorca –afavorit i veciat pel franquisme– sobretot durant la postguerra, carregada de simbolisme cultural i de classe. Fins i tot el meu escriptor favorit, l’uruguaià Eduardo Galeano, va escriure apassionadament sobre el futbol, i reconec que ho entenc, però em costa. Maradona, la icona futbolística per excel·lència, va alimentar el mite que un infant d’un barri pobre podia esdevenir un personatge d’èxit, un mite estès molt més enllà de l’Argentina. Un mite que permet somiar als humils, però que també va arruïnar la vida al Pelusa.
Amb el Mundial, que té poc de popular, des del minut u hem mirat cap a un altre costat per no veure ni els morts en la construcció dels estadis, ni l’incompliment sistemàtic dels drets humans, ni la persecució de dones i homosexuals, entre altres. Hi ha hagut més personal esclavitzat per fer possible el Mundial, que habitants no té Qatar. I, tot i així, l’element popular també ha estat present aquests dies, fins i tot com una qüestió de disputa. Amb la roja eliminada, l’extrema dreta ha volgut atiar el fantasma d’una suposada amenaça violenta de la comunitat magribina a Espanya –i amb forta presència a la nostra comunitat–, atès que la selecció del Marroc ha sobreviscut fins a les semifinals. No obstant això, l’única violència manifesta ha estat la del racisme dels ultradretans i cunyats insuportables, i el seu excés verbal.
Crec que som molts –fins i tot aquells a qui no ens agrada ni el futbol ni el rei del Marroc– que ens hem alegrat tant pel bon joc d’aquell equip com per l’alegria dels nostres veïns, que solen dur una vida més dura que la nostra, amb poques ocasions per celebrar. Trobar-nos en la celebració i alegrar-nos junts de qualque cosa és una bona excusa per desguetitzar-nos i avançar en la convivència que alguns volen destruir. Al cap i a la fi, independentment de la bandera de cadascú, tots som del part del poble. És justament això, l’ànima popular del futbol, que ha salvat el Mundial.