El puré ideològic dels rescatadors d’Espanya
PalmaLa redacció de l’ARA Balears està just al costat de la delegació del govern espanyol, davant la qual s’han succeït les protestes contra l’amnistia, per la unitat d’Espanya, contra la traïció de Pedro Sánchez, perquè Puigdemont acabi a la presó, contra Felip VI per maçó, perquè Espanya sigui cristiana i mai musulmana... Pot semblar un batut d’idees, i això que no puc enumerar totes les consignes que he arribat a escoltar. És com si hagués esclatat una olla d’un puré fet amb tants d’ingredients que ni tan sols se'n pot identificar el sabor. I no queda gaire clar cap on ha d’anar Espanya una vegada sigui rescatada, perquè el ventall de possibilitats entre una república i una dictadura nacional catolicista és ben àmplia.
Dijous vaig tenir l’ocasió de seguir una trentena de manifestants que es varen desplaçar des de la delegació a la seu del PSIB, que quedà tancada abans d’hora per precaució. Tots ells eren ben joves i ben masclots, perquè gairebé no hi vaig veure cap dona. Desfilaven darrere una pancarta amb el logo d’una associació ultra anomenada Identitas i duien banderes espanyoles amb la corona retallada. A les xarxes socials, Identitas es reivindica com una comunitat que no és de dretes ni d’esquerres, sinó que lluita per la unitat nacional (“Espanya, una nació, no una constitució” és un dels seus lemes). En definitiva, no és més que un dels grups ultra que ha guanyat visibilitat a les protestes contra Sánchez i el PSOE, com ha passat amb Revuelta a la Península. Ara bé, la lluita per la unitat espanyola de dijous no va durar més d’un quart d’hora o vint minuts. Just el temps per cridar quatre frases inconnexes i anar a sopar a casa. Abans de partir, un jove va deixar clar que “Espanya s’ha despertat” i que no hi ha marxa enrere.
Potser m’equivoc, però em sembla que és possible que Espanya estigui despertant en un sentit que als rescatadors de la nació no els agrada gens, perquè a poc a poc es va imposant la idea que la diversitat territorial, cultural i social de l’Estat requereix una solució que canviï profundament l’estatus de les comunitats autònomes en la relació amb el govern espanyol. I això implica una idea massa sofisticada per a la dreta i l’extrema dreta: canviar és senzillament canviar, no vol dir empitjorar.
No es pot exigir a tothom que tingui la mateixa capacitat d’adaptació al canvi. L’essència del conservadorisme és que, com a mínim, tot quedi com està –alguns s’estimarien més fer marxa enrere–, un desig incompatible amb un context en canvi constant. Tal vegada és per això que contemplam tanta frustració a les protestes contra l’amnistia i els acords del PSOE amb els partits independentistes, perquè fan veure que hi ha canvis més propers del que es pensaven.
