Pujol i l’honor
Pas a pas, assistim al retorn de Jordi Pujol a l’escena pública. Sembla com si ell mateix donés per tancat el temps de silenci que es va imposar després de la declaració de la deixa i les seves conseqüències polítiques i judicials. Com s’ha d’entendre aquest retorn? La seva darrera aparició ha estat a l’Institut d’Estudis Catalans per presentar L’última conversa que va tenir amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa. Com explica la crònica d’Ignasi Aragay, Pujol va governar l’acte amb el seu estil genuí i va acabar amb una notícia: “Tinc escrites 130 pàgines sobre l’honor. L’honor, com es guanya i com es perd”.
L’honor és l’obsessió que Pujol porta posada i l’acompanyarà fins al final. “Jo ara ja no lluito per sobreviure sinó per sobreviure’m”, em va dir poc abans de la seva famosa declaració. Abans que tot esclatés, ell ja tenia aquesta dèria.
És molt improbable que Pujol hagi de viure el seu judici. Els temps judicials són lents i no sembla que hi hagi interès en accelerar-los. El personatge segueix fent respecte fins i tot als seus adversaris. I la trama delictiva és prou complexa i amb ramificacions fora de Catalunya. No hi ha pressa.
En aquest context, la figura de Pujol torna a treure el cap i cada cop de manera més desacomplexada. Tanmateix, és evident que ha estat el constructor i líder d’un dels pocs projectes polítics dignes d’aquest nom que ha tingut el país, que va arribar a enquadrar una part molt important de la societat. En aquest moment d’aturada i desconcert, en què l’independentisme paga l’error estrepitós en el càlcul de les relacions de forces i el nacionalisme conservador està desorientat, qui sap si acollir l’herència d’aquell projecte pot donar dividends.
Què vull dir? Que en aquest retorn de Pujol a escena hi ha més d'un vector operant. Evidentment, l’honor de Jordi Pujol, la seva obsessió per recuperar-lo, però també la instrumentalització per part d'un sector de Junts que veu la seva herència política com un actiu en la lluita per la transformació d’aquest col·lectiu en partit referencial del sobiranisme de dretes. I, com sempre, hi ha una gran diferència entre l’interès de l’utilitzat –Pujol– i el dels que l’utilitzen. L’honor és patrimoni de l’ànima, deia el poeta. I el de Pujol queda per al dia després. Els que ara se’n volen aprofitar només poden espatllar-lo.
