Que es puguin trobar on sia

Al darrer membre de la saga dels Comunes, se li enganxà de nin el diminutiu del malnom: Comunetes, Miquel Comunetes, mort fa un parell de setmanes al poble del qual degué sortir no més de deu vegades a la vida –el metge a Manacor o el notari a Inca. Servidor el record sempre igual, amb aquell caminar corbat i la mirada arrossegant-se per terra. Estranyament iniciava o mantenia conversa amb algú. Un món tan reduït com el seu –no vull dir pobre– li proporcionava tan sols temes de conversa d’una sobrietat monacal. Dues paraules sobre el temps constituïen la major expressió de la seva parla.

Venia d’una família de lladres. Record son pare, que vagarejava pels camps quan la gent dinava; o que sortia a fer una volta quan els jornalers tornaven de retiro. Deien que el pare del pare havia estat el més lladre de tots, però els seus furts a penes li donaven per mantenir la família en un estat de pobresa groguenca. Els robatoris de més valor eren eines que algú havia deixat al tros per reiniciar la feina a l’horabaixa. Només un parell de vegades hi va intervenir la Guàrdia Civil, i aleshores tot era com una festa, perquè els civils tan sols els vèiem quan hi havia carreres de bicicleta –Miguel Loroño, Bernardo Ruiz, Biel Alomar...

D’en Miquelet no es va dir que continuàs la tradició familiar. Però, ja d’al·lot, de vegades se’l veia, entrada de fosca, increpant invisibles enemics. A poc a poc, es va convertir en una belluma entotsolada, que només obtenia del suc la força per adreçar-se a altres persones. Passaren anys en què només se’l veia en estat de gatera.

Canvi de seqüència: arriba al poble una monja manxega, sor Ignàsia, més atreta per l’acció en favor dels fills de Déu abandonats de la fortuna que no per l’atmosfera encotonada de la capella. El seu primer objectiu va ser tornar la dignitat a en Miquel Comunetes, davant l’escepticisme general. Però ella disposava d’una força secreta, per la qual en Miquel aviat va aprendre a dutxar-se –abans feia una pudor de no dir–, a rentar-se la roba, a posar ordre en les menjades, va abandonar l’alcohol i consegüentment les males formes... Un home nou, un miracle de l’enèrgica i maternal sor Ignàsia, una forastera més mallorquina que vostè i jo. Tots dos eren persones admirables.

Ara m’agradaria poder creure que en Comunetes ha pujat al cel i s’hi ha trobat amb sor Ignàsia. Tots ho celebraríem cada any, més que la festa patronal.

Guillem Frontera és escriptor