Opinió 07/03/2021

Prostitució: què en fem?

3 min
Prostitució: què en fem?

Amb els cognoms de les seves àvies, Elena Losada Soler firmaria Elena Castro Blanch.

Fa uns dies el Parlament Europeu va demanar als estats de la UE que reforcin les mesures contra el tràfic de dones i que implantin mecanismes punitius per als clients que hagin tingut relacions amb dones traficades. Intencions lloables, però que demanen un impossible: que una víctima traficada vagi a denunciar el seu proxeneta i el seu client. Tot i això, la notícia ha tornat a posar sobre la taula el vell debat. No parlaré aquí de prostitució masculina, ni dels anomenats actes sexuals terapèutics. Em limitaré a parlar de la prostitució femenina en general i, especialment, de la prostitució de dones traficades.

Diuen que hi ha formes de prostitució voluntàries i lliures. Potser sí, però la que seria triada voluntàriament entre altres possibilitats és absolutament minoritària. Cal oblidar molta mala literatura teixida sobre les cases de barrets, amb aquelles madams maternals, on els senyors acabaven posant un pis a la xicota. Molts cops es confon el fet que una prostituta no estigui sotmesa a coaccions visibles amb el fet que sigui lliure; i no és el mateix. D’una banda, la violència econòmica i l’autoexplotació que, com diu Byung-Chul Han, ens ha convertit en subjectes de rendiment, i, de l’altra, el dogma ultraliberal que afirma que tot es pot comprar i vendre, matisen aquesta llibertat, especialment si pensem en l’augment actual de la prostitució exercida ara per dones que la pandèmia i el desballestament econòmic han expulsat d’un mercat laboral ja precaritzat. ¿És lliure aquesta prostitució? I més enllà n’hi ha encara una altra que és especialment cruel: la que prové del tràfic, d’un esclavatge socialment tolerat amb què convivim cada dia. Si algú encara en dubta només cal que llegeixi el llibre El proxeneta, de Mabel Lozano, o que vegi el seu documental El proxeneta. Paso corto, mala leche, dificilíssim de trobar complet, i que crec que hauria de ser de visió obligada als instituts.

Aquesta forma brutal de tràfic humà em ve el cap sempre amb el rostre d’una noia. En el meu trajecte d’estiu habitual la veia cada dia al trencant d’un camí asseguda en una cadira de terrassa. Uns metres més enllà un cotxe nou i brillant des d’on un tipus controlava el seu “negoci”. Un dia va caure un d’aquells terribles xàfecs d’agost i allà hi havia la noia, xopa de cap a peus, asseguda a la cadira mentre el tipus dins del cotxe la vigilava. Aquella imatge em va fer pensar dues coses: qui podia dir que aquella noia era lliure i quina mena d’individu voldria “comprar” aquell pollet mullat, perquè -i aquest és el nucli del problema- aquella noia era un “negoci” perquè tenia “clients”. Aquesta noia migrant de la carretera (és molt freqüent que les dues opressions se superposin) era tan esclava com les que tant ens impressionen a les pel·lícules.

El debat, fins i tot entre els feminismes, sobre l’abolició o la legalització de la prostitució, especialment d’aquella que no és fruit del tràfic, és antic. Avui, a Europa, els models neoabolicionistes, els del països nòrdics, que carreguen la sanció sobre els clients, conviuen amb els models de legalització de diversos tipus, com l’holandès i l’alemany, que al meu parer corren el risc de legalitzar també el proxenetisme, i amb la disbauxa mediterrània, habitualment partidària de deixar-la en la alegalitat i fer veure que no passa res. Abans de pensar models, però, potser hauríem d’anar a una pregunta bàsica: ¿es pot legalitzar que un ésser humà en compri un altre? Els feminismes postmoderns addueixen que tota feina pagada és una compra de l’altre, de la seva ment, de la seva força, de les seves mans. Potser sí, però tinc els meus dubtes que totes les capacitats i parts del cos siguin homologables en poder simbòlic i de construcció del subjecte.

Del triangle que componen la prostituta, el proxeneta i el client, aquest darrer és l’angle que compta amb la indulgència social, però és la baula essencial de la cadena. Òbviament cal perseguir les xarxes de tràfic i condemnar els proxenetes com ho faríem amb els traficants d’esclaus. Òbviament, cal donar a les dones que així ho vulguin una sortida alternativa, sense paternalisme i que no impliqui heroïcitats impossibles. Però, al meu parer, cal, com fan els models nòrdics, posar també molt d’èmfasi en el client, a través de sancions directes i d’un canvi de mentalitat com el que progressivament ha fet disminuir l’acceptació social del maltractador. Cal, però, i sobretot, reflexionar sobre els models de masculinitat que han naturalitzat la prostitució, que han definit una sexualitat que s’exerceix com a domini i com a poder. El sexe no és un dret, és una possibilitat que s’ha de “guanyar” en la interrelació lliure entre dos éssers humans. Si no hi ha canvis en aquest sentit la prostitució continuarà sent una qüestió no resolta i la noia de la carretera seguirà a la seva cadira sota les tempestes d’agost.

stats