EscriptorCada dia són menys les persones que tenen marcada al calendari la data de retorn a la normalitat. Servidor no pertany a la confraria d’aquests esforçats predictors, entre altres raons perquè ja fa anys que se’m va diluir el concepte de normalitat. Però no ens fiquem ara en cabòries autumnals, que no convenen a ningú. Sigui com sigui, de primer molta de gent va creure, induïda/enganyada per governs de tota casta, que la situació d’excepcionalitat tenia una data de caducitat més o menys bona de marcar al calendari. Així, la gran majoria d’agendes ja no serveixen per a res sinó és per testimoniar la volubilitat de les coses d’aquest món.
Mentre, és constatable la vocació “profetitzadora” de no pocs conciutadans, sorgida com les Ufanes davant la pregunta de com serem cadascú de nosaltres i com serà el món després de la pandèmia (no gens celeste). L’espècie profètica ha proliferat com la mala herba, i realment s’entén: un planeta que no pot saber com és l’avui està temptat de dir com serà demà. Aquest món té una nòmina ben densa de profetes de guàrdia, però quan s’esdevé una gran desgràcia com és ara el cas, la nòmina rebenta per totes les costures. És clar que no s’han de confondre els profetes amb alguns pensadors més o menys seriosos que, de l’anàlisi del present, n’extreuen projeccions de futur. Però els profetes amb més mereixera solen ser visionaris que pretenen incloure’s en la tradició d’altres visionaris més o menys desbaratats. Profetes de cantonada, que en diuen.
Com serà demà és una pregunta de resposta ennuvolada, tota vegada que, per començar, ignoram quan s’inaugurarà aquest demà. Els portaveus, aquesta figura reinventada a l’ombra de la dels experts, ens prometen un demà feliç quasi com si es tractés de la vida eterna en unes condicions humanament temptadores. Lord Byron, com a bon romàntic, ens convida a posar una mica d’ordre: “El millor profeta del futur és el passat”. A pesar del pleonasme tan cridaner, les paraules del poeta pretenen evitar-nos inútils follies i rehabilitar el prestigi del seny. Passa que el seny ens eixala els excessos de l’optimisme.
