Problemes de memòria (col·lectiva)

La setmana passada es va commemorar a Ucraïna el genocidi conegut com a Holodomor, en què van morir de fam milions de persones. Gairebé al mateix temps, al Parlament espanyol es vivia una jornada d'una tensió verbal inaudita, protagonitzada per Vox. I mentrestant, a la Xina es començava a produir un altre fet insòlit: milers de persones demanaven públicament la dimissió de Xi Jinping. Avís per als amants del broc gros i la pinzellada gruixuda: en si mateixos aquests tres fets no tenen res a veure, tot i que subterràniament estan afectats per una relació complicada amb la memòria col·lectiva dels seus respectius països. No dic "memòria històrica" perquè aquesta denominació només s'utilitza a Espanya: el creador del concepte, Maurice Halbwachs, el va batejar com a mémoire collective, i així sol dir-se a tot arreu. En la memòria col·lectiva de l'antiga Unió Soviètica el Holodomor resultava simplement inassumible, perquè mostrava la crua realitat de russos oprimint i parasitant altres pobles veïns, com en l'època dels tsars. Al Parlament espanyol no és possible assumir que la legalitat vigent –la monarquia– deriva indirectament del cop d'estat del 18 de juliol del 1936 contra la legalitat republicana, i directament del seu aggiornamento el 1978. A la República Popular de la Xina s'acaba de commemorar el centenari del Partit Comunista, cosa que inclou el terrible Gran Salt Endavant del camarada Mao i els seus trenta milions de morts per inanició, així com la sinistra Revolució Cultural, etc. Heus aquí tres problemes greus de memòria que probablement no tenen solució. Es tracta de relats contradictoris, precaris, insostenibles, però que han estat apuntalats institucionalment. Després passa el que passa, esclar... Com diu el vell adagi escolàstic, ex contradictione quodlibet, és a dir, "d'una contradicció en pot sortir qualsevol cosa". 

Les nocions d'història i de memòria col·lectiva no són equivalents, encara que sovint se'n faci un ús semàntic intercanviable tant als mitjans de comunicació com en determinades argumentacions polítiques. Els historiadors contribueixen a la recuperació de la memòria però, per definició, el que fan no és altra cosa que història, en el sentit científic o acadèmic del terme. L'objectiu de l'historiador no és, ni ha de ser, la recuperació de la memòria col·lectiva en si mateixa, sinó la recerca de dades objectives i contrastades d'una època determinada –textuals, iconogràfics, etcètera– que permetin una interpretació coherent del passat d'acord amb uns protocols metodològics consensuats per la comunitat científica. Aquesta interpretació permet, com és natural, la possibilitat de recuperar la memòria col·lectiva; però, en si mateix, l'objectiu no és –no ha de ser– aquesta recuperació. La memòria col·lectiva es basa en la sedimentació d'un relat amb components emocionals forts i una dimensió grupal que sovint no coincideix amb la de les col·lectivitats convencionals. També té una finalitat més o menys reivindicativa que l'allunya en termes metodològics de la història acadèmica. Per aquesta raó, la manera com es percep a si mateixa, subjectivament, una determinada comunitat no té per què coincidir amb el que han analitzat els historiadors. En general, els russos no assumeixen el Holodomor com un genocidi perpetrat en clau nacional. Els xinesos fan veure que la Revolució Cultural i els fets de Tiananmen van ser coses sense importància. La majoria dels espanyols que voten Vox o PP no admetran mai que el franquisme va ser un règim criminal sorgit d'un cop d'estat que va derivar en una cleptocràcia posteriorment encarnada en termes constitucionals a título de Rey. 

Té remei, tot això? En va tenir, però ara ja és massa tard. La impostura ja ha cristal·litzat, s'ha fet sòlida. Després de la descomposició de l'URSS a començaments de la dècada del 1990, en el cas de Rússia i Ucraïna la memòria col·lectiva s'hauria pogut recompondre honestament amb una petita dosi de generositat mútua. A Espanya, això hauria d'haver passat tot just abans del període constituent, que coincideix per casualitat amb el cas de la Xina (Mao va morir el 1976). Amb tots els seus defectes, a Alemanya i a França van ser més expeditius. "L'antisemitisme –van dir– ja no és una opinió: és un delicte". Chapeau! Aquí, en canvi, tot continua sent si fa no fa "una opinió". Companys no va morir afusellat: em sembla que va caure d'un tramvia. Els trenta milions de morts del Gran Salt Endavant de Mao són mentida. La culpa de la invasió d'Ucraïna és de l'OTAN. Walt Disney està congelat. És la meva opinió, i totes les opinions són postmodernament vàlides.