Principis que ens esperonen

1. L’entorn. Aquesta setmana va de pressupostos i de cimera hispano-francesa. Per què la política s’arrossega tant? Salvador Illa, amb aquest rictus patidor que el caracteritza, va allargant l’aprovació de pressupostos amb excuses cada cop més banals. Ja està, ja ha demostrat que té capacitat per influir i condicionar. Per què seguir retardant un acord que no tindrà valor pels tres compromisos desarrollistes d’incerta realització que Illa hi fica amb calçador, sinó pel fet que la Generalitat pugui arrencar l’any amb normalitat de gestió? ¿O és que el tempta l’embolica que fa fort i somnia en unes eleccions anticipades? Sembla que, abans de dir sí, cal generar unes quantes fotografies amb cara de decepció. Per què és tan complicat fer les coses fàcils en política?

I la cimera. La premsa madrilenya fa escarafalls pel doble joc d’Esquerra Republicana: el president del Govern al MNAC, el partit al carrer. És un fet de pura simetria. Pedro Sánchez va escollir Barcelona per a la cimera, cosa que en si mateixa no tindria per què ser problema. Immediatament ell mateix i sobretot Bolaños expliciten que és per certificar el final del Procés. Era necessari? Si fos veritat no els caldria tanta comèdia. Està prou assumit que el procés que es va iniciar el 2012 i va culminar el 2017 ha fracassat i estem en una altra fase. Però posant el dit a l’ull, jugant a confondre el final d’una aventura amb el de l’independentisme, no es poden sorprendre que es doni una resposta equivalent. Les autoritats van a la cimera, però l’independentisme segueix aquí, i es fa notar al carrer per si no se n'havien adonat. Tot plegat és força tronat: jugar a fer política més que fer política. I així els conflictes s’estanquen i tot es va empastifant.

La llista és llarga. Pròxim episodi, l’embolic político-judicial per l’aplicació als condemnats del Procés de la reforma del Codi Penal. El joc de bons i dolents fa que els més radicals de cada cantó es trobin per criticar els pactes entre el govern espanyol i Esquerra. Complementarietat dels contraris que es necessiten per poder seguir fent camí. I aquesta dinàmica comporta que, en comptes de buscar estratègies conforme a la realitat de les relacions de forces, ara ja ha començat la canonització de Puigdemont com el darrer referent no contaminat, per al que podria ser la pròxima aventura: la reactivació de la confrontació al voltant del seu retorn. La sínia continua girant, sempre sobre la negació permanent de la realitat i la construcció de veritats a mida, com la internacionalització del Procés, que no és fàcil de percebre.

2. Una perspectiva. La política és lluita pel poder. I el substrat porta a la simplificació, a la confrontació, també en democràcia. El poder és en la meitat més un dels escons. La dinàmica és aquesta, però si volem salvar els drets fonamentals sense que els propietaris de les grans veritats ideològiques els arrasin –i no es pot defugir aquesta amenaça, que ja és aquí–, hem d’aconseguir espai per alliberar els esperits. I per això em ve de gust reiterar alguns principis que ens esperonen a no perdre la realitat de vista i a no deixar-nos endur pels que criden més.

Principi de la sospita: posar en dubte sempre les afirmacions no discutides, els principis no negociables, les veritats establertes, les idees rebudes.

Principi d’increença: pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis. Tota creença compartida és un judici que no es jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s’examina.

Principi de moral provisional (que es dedueix dels dos anteriors): la cultura política és una cultura del prejudici, per això tot compromís polític ha d’estar sotmès a la provisionalitat de l’aposta compartida per simpatia, per emergència o per resposta a una injustícia flagrant.

En democràcia hauríem de ser capaços de passar per sobre del joc en blanc i negre, que és el pou on certa política ho envia tot. I a vegades costa sortir-ne. És inquietant que cada cop hi ha més països que hi estan atrapats.