23/05/2023

El teu primer vot

3 min
Un usuari de Bicing al tram del carril bici del carrer Aragó de Barcelona entre Meridiana i passeig de Gràcia.

“És increïble que tingui aquesta conversa amb el meu propi fill, la sang de la meva sang”. Així s’expressa Alan Alda, en el paper d’un pare demòcrata liberal totalment desconcertat perquè el seu fill adolescent s’ha transformat en un radical republicà conservador, a la pel·lícula Eveyrone says I love you de Woody Allen. La conversa gira al voltant dels ajuts de l’estat, la seguretat pública, la pregària a les escoles o el dret a portar armes. El pare acaba dient a la seva dona que sisplau li baixi una còpia del seu testament i una goma d’esborrar.

El destí ha fet que la majoria d'edat del meu fill s’hagi esdevingut a les portes d’unes eleccions municipals, unes eleccions on fins i tot tenim (de nou) connexions familiars. Mai no em passarà pel cap dir-li què hauria de votar: m’agrada observar-lo, i escoltar per on navega. De fet, és ell qui provoca els debats, pregunta, vol saber qui és de dretes o d’esquerres i per què, confessa tenir amics que s’escolten Vox (també molts que s’escolten la CUP), observa les raons d’uns i altres, com a usuari de la bicicleta es fa preguntes (i ell mateix se les respon) i evidentment també intenta orientar-se sobre qui és més espanyolista i qui més catalanista o independentista, perquè a casa això compta: de fet defineix, més que una manera de governar, una manera de ser. Uns valors. A casa hi ha coses que no les fem, encara que puguin semblar raonables, si això ha de perjudicar la nostra manera de ser col·lectiva. No ens cal, en la conversa, ni tan sols esmentar-ho.

Sí que s’han desfet alguns tabús que nosaltres teníem, i que les noves generacions ja no. Ha penetrat una forta preocupació per la gestió de la immigració, en bona part per l’alarmisme d’alguns mitjans: “Tan greu és?”, seria la pregunta; “No entenc la pregunta”, seria la resposta. Els desconcerta una cosa que a mi no em treu gaire la son, però em provoca una alerta. Com que parlem del municipi on vol viure, i és un paio força pràctic, el que més li preocupa no són els debats sobre les superilles (que efectivament és un debat de pijos) sinó temes com el preu de l’habitatge. Li ha cridat molt l’atenció el fenomen okupa, i entén que al darrere no hi ha només un problema de seguretat pública sinó sobretot una mancança que el pot afectar a ell. Passaran les eleccions i aquella casa continuarà ocupada, sigui perquè la policia no intervé o perquè el problema de l’accés a l’habitatge a Barcelona (aquell tema d’on va sorgir precisament el fenomen Colau) continua agreujant-se. I per això el següent tema tampoc no són les superilles ni els carrers pacificats, sinó la feina. El fet de poder guanyar-se la vida dignament, saber si som una ciutat simplement guai per als expats o també una ciutat on un jove pugui fer-se gran. Sí, més o menys és això. La bici molt bé, no pateixin.

Més enllà del meu debat amb ell, el retrat que faig d’aquesta nova generació és una certa enyorança de temps més alegres que els de la meva edat sí que hem viscut. Se senten força ofegats per la correcció política, per l’excés de control i per la falta d’espontaneïtat, com si intuïssin que els governa una mena de despotisme il·lustrat. No és que siguin conservadors, més aviat tot el contrari: voldrien una societat més flexible, on no s’entrés tant a jutjar les opcions ideològiques i s’anés més per feina. I això val també per a l’independentisme: “Molt bé, pare, però o ens hi posem de debò o tot són paraules, i jo no tinc temps per paraules”. Li passa també això amb l’extrema esquerra, tan farcida d’estètica infèrtil. L’extrema dreta ja ni tan sols se l’escolta, si no és per entendre els debats i trobar el seu propi punt mitjà. És a dir, crec que ens trobem davant d’una generació amb moltes ganes de pensar lliurement però fortament condicionada pels prejudicis sectaris i les dinàmiques antigues dels partits. Són majoritàriament uns liberals, amb força idees pròpies, però que no troben el camí per practicar-les perquè el peix està massa venut. El marge és escassíssim. I compte, que si dius que penses no sé què et diran que ets no sé què. A mi això no m’havia preocupat mai.

Davant d’aquesta confusió, és lògic que quasi intuïtivament s’aculli a la protecció d’una manera de ser. Quan hi ha poc marge per als ideals, queda la resistència i l’esperança en els que s’assemblen a tu. Tot és una merda, però tot pot tenir un millor moment. Ah: i ni de lluny, ni per un segon, li ha passat pel cap abstenir-se. Com deia, hi ha coses que a casa no les fem.

stats