Preocupant falta de preocupació

Totes les enquestes indiquen que l’Estat se’n surt: que l’ús social del català i el percentatge de catalans que el tenen com a primera llengua va caient de manera alarmant. Però, malgrat això, els baròmetres del CEO mostren que la situació del català preocupa ben poc als catalans; i altres canvis socials ho corroboren. Fa uns 50 anys, gairebé ningú parlava un bon català sense tenir un fort vincle amb la llengua. Sobretot si era d’origen castellanoparlant. Passar-se al català, més que un pas, era una conversió. Els fills de la immigració dels 60 que van fer aquest pas van parlar en català als seus fills i semblava impossible que això tingués marxa enrere. Doncs bé, ara cada vegada trobes més parelles formades per aquests últims que –encara que tots dos parlen amb tu i amb qui calgui amb el català mamat a casa– parlen entre ells en castellà. I no cal dir que la primeríssima llengua dels seus fills (nets dels conversos) és el castellà, tot i la immersió. Tampoc és inusual que persones independentistes casades amb estrangers facin del castellà la llengua de parella –“és com ens vam conèixer”– i constatin, més o menys avergonyides, que és el que també parlen els seus fills entre ells.

Recordo aquí sovint que el bilingüisme –el mite segons el qual una gran llengua i una petita llengua poden mantenir indefinidament una presència igual i simètrica en una mateixa societat– és un procés de substitució. No dic tant, i avui vull recalcar-ho, que la despolitització de les llengües, el fet de veure-les només com a eines de comunicació, deslligades de valors i identitats, és el millor catalitzador d’aquest procés. Una noia molt propera a mi, de pares catalans i educada en escoles catalanistes, em recomanava l’altre dia un casal d’estiu que havia fet el seu fill. “A la web ho posen tot en castellà –li vaig dir–. En què parlen els monitors?” “No ho sé, la veritat. El de l’any passat, castellà, però no sé en què parlarà el o la que els toqui aquest any”. Ni ho sabia ni semblava que li importés. I és justament aquesta indiferència la que contribueix a accelerar l’arraconament del català. “Ell entén perfectament el castellà, les teves no?” Les meves sí, viuen a Barcelona, però no es tracta d’això: es tracta d’entendre que si l’escola pública fa la proesa d’aconseguir que tots els infants entenguin el català, malgrat l’omnipresent castellà, els casals d’estiu han de remar en la mateixa direcció. Vaja, si és que ens preocupa una mica el vigor i la continuïtat del català. I més enllà d’això: que prioritzar la llengua pròpia d’un territori, sobretot si és la feble i retrocedeix, va lligat a uns valors universals tan importants com els ecologistes o els feministes.

Algun mitjà apunta que el fet que el català no preocupi és una prova que aquí no hi ha conflicte lingüístic, contra el que diu la triple dreta. I té raó: aquesta indiferència dona per bo que el castellà sigui la llengua comuna i principal dels catalans, amb tot el que això comporta en termes d’identitat i de nació.