Prendre el sol damunt cadàvers

Sabem de fa segles que la Història deixa ossos humans aspergits per tots els territoris. Els morts hi són sebollits, la carn es podreix i els ossos descoberts en fosses comunes malden per donar testimoni de la incapacitat humana per viure amb profit i en harmonia. Les campanyes per desenterrar i donar nom i llinatges al que queda dels esquelets de la darrera guerra espanyola han mobilitzat més arqueologia que no consciències, però per alguna cosa s’ha de començar en aquest món de misèries.

S’ha pogut saber que a la platja de sa Coma, Mallorca, també hi ha restes humanes enterrades a l’arena. Però la manca de temps impedirà obrir-les i estudiar-ne els continguts fins passat l’estiu. És a dir, fins que les masses de turistes tornin als seus països, ja no tan freds com antany. Molts d’ells –centenars, milers?– es torraran a l’arena que ara per ara amaga els cadàvers de la platja. Si tothom tengués plena i detallada consciència de la ubicació de la vida i la mort en aquests indrets, per ventura els que poden fer-ho col·locarien la tovallola platgera una mica més cap a l’altre costat. Els que ara no poden dir res esperaran la fi de l’estiu per oferir-se com a llenguatge de víctimes a mans dels seus assassins.

I tot, per fer una passa breu de cap a una cada dia més improbable reconciliació. Quan un poble alimenta amb el silenci els assassins, tard o d’hora haurà de cercar els ossos dels assassinats per interrogar-los i obtenir-ne una mica de veritat: una mica que és molt, perquè és molt el que ha costat fer-los parlar.