10/01/2023

Prediccions a vint anys vista

3 min
Una bombeta en el moment de trencar-se.

Consulto, per un tema que no ve al cas, l'assaig d’Emmanuel Todd Després de l’imperi, i m'adono que el vaig llegir fa tot just vint anys, cosa que em genera una certa alarma biogràfica (hauria jurat que només en feia vuit o nou). Aquest paper es va publicar en francès a final de 2002, però el vaig llegir en l'edició catalana de Pagès Editors de maig de 2003. Tinc un gran respecte intel·lectual per Todd, que va preveure detalladament el 1976, amb tots els ets i uts, la caiguda de l'URSS a La chute finale. Dada rellevant pel que fa a la precocitat de l'autor: només tenia 25 anys. A Després de l’imperi va analitzar la prematura decadència del lideratge nord-americà sorgit de la Segona Guerra Mundial. Val a dir que aquest assaig té ben poc a veure amb les habituals i previsibles filípiques antiamericanes. La línia argumentativa de Todd és tan nítida i documentada com la que el va portar fa 47 anys a predir l'ensorrament de la Unió Soviètica i del bloc comunista en general, quan molts intel·lectuals europeus –potser la majoria– encara apostaven per “les potencialitats econòmiques del socialisme”. Les dades que manegava Todd fa vint anys estan molt lluny d'aquell to apocalíptic que han popularitzat Noam Chomsky et alii, i que tanta fortuna ha fet en el si l'Europa benpensant.

Rellegit amb la perspectiva de dues dècades, ¿els vaticinis de Todd es van acabar materialitzant realment? Al capítol IV de Després de l’imperi, per exemple, ja va intuir –quasi predir– la gran apagada elèctrica de l'estiu de 2003. Més ben dit, la va considerar inevitable, tot i que amb un tipus d'arguments molt diferents dels que s'acostumen a esgrimir habitualment (és a dir: “la culpa és de la privatització dels sectors bàsics”, etc.). Todd opinava una altra cosa. Els Estats Units són “una superpotència que viu al dia” i que avança inexorablement cap a la subproducció energètica i la dependència externa. La seva participació en l'economia mundial es limita, de fet, al consum. Que Manhattan i 50 milions de persones més acabessin il·luminades amb espelmes l'estiu de 2003 no era, doncs, un accident fortuït, sinó la conseqüència d'un problema estructural. Segons Todd, l'arrel de tot plegat no era un dèficit puntual (les xarxes elèctriques, etc.) sinó una estructura productiva que llavors ja semblava inviable a llarg termini.

Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units van esdevenir un semiimperi amb una enorme capacitat d'influència mundial. Aquesta innegable capacitat, però, mai no va arribar a transformar-se en una estructura política estable, consolidada i refrendada internacionalment. Treure i posar dictadors d'opereta llatinoamericans no és el mateix que liderar, amb totes les conseqüències, determinades zones del món. Aquest és el detall que han obviat per sistema tant els antiamericans furibunds com els proamericans recalcitrants: l'imperi americà va ser, com l’URSS, una il·lusió propagandística de la Guerra Freda, una hipèrbole, no una realitat. Emmanuel Todd afirmava fa vint anys que aquell semiimperi havia esdevingut un pseudoimperi, tot i que continuava sent una gran potència. Però no l'única: en poc temps, el potencial genèric de la Unió Europea o, més a llarg termini, de la Xina o de Rússia (país al qual Todd, sorprenentment, augurava unes grans expectatives de futur) seria superior al dels Estats Units. La gran crisi econòmica de 2007-2008, la pandèmia global del covid, el daltabaix energètic, el bluf de la majoria de països emergents en aquell moment o la invasió d'Ucraïna han capgirat les expectatives.

Per acabar, una intuïció important. Històricament –deia Todd– els grans imperis concentren els seus esforços a mantenir a ratlla els altres grans imperis que els poden fer ombra. Els Estats Units, en canvi, han desplegat després de la fi de la Guerra Freda una parafernàlia bèl·lica objectivament desproporcionada contra països com l'Iraq o l'Afganistan. Però mai no resolen definitivament cap problema: el deixen obert i així poden tornar a recrear la ficció, ja cada cop més difícil de creure, de l'imperi necessari. Si som coherents amb la perspectiva de Todd de fa dues dècades, els únics fronts que avui paga la pena reforçar militarment, ni que sigui de manera indirecta, són el de Rússia i el de la Xina. El primer ja s'està fent efectiu a través de la gran injecció de mitjans proporcionada a l'exèrcit ucraïnès. I el segon? És del tot probable que impliqui tard o d'hora un suport militar explícit, sense mitges tintes, a Taiwan. Res de nou: la política de blocs té mil·lennis, i si no s'ho creuen, llegeixin Tucídides.

stats