Pragmatisme i política
La setmana passada un expert sobre el canvi climàtic presentava un llibre a pocs minuts de ca meva. No vaig voler perdre l’oportunitat, i vaig anar a escoltar-lo amb un amic, un prepper. Sabeu qui són? Segurament no. Amb la crisi climàtica que patim han sorgit nous conceptes i tribus urbanes: colapsistes, decreixentistes, tecnoptimistes… però els preppers (de preparacionistes) són amb diferència, els que més em fascinen. Ells pensen que l’escalfament global ens portarà a un escenari de col·lapse apocalíptic. Davant aquests auguris es preparen per al dia del judici final: emmaguetzemen aliments, aigua i aprenen estratègies per sobreviure al desastre. En altres paraules, són una versió verda de Frank de la Jungla.
Després de la xerrada vàrem anar a prendre alguna cosa. El temps va anar passant i la conversa va anar pujant de to, fins al punt que el meu col·lega va afirmar amb vehemència que “aquest senyor –en referència al conferenciant– pot estar en contra del canvi climàtic, però bé que agafa un avió avui, i demà un altre, per venir a parlar amb quatre gats sobre l’escalfament global… Això contamina molt, quin hipòcrita!”. Jo li vaig intentar fer entendre que, des del meu punt de vista, era lloable actuar en defensa del medi ambient, malgrat que això suposés caure en certes contradiccions.
M’explic. Aquest és l’etern debat entre pragmatisme i idealisme, dues perspectives antagòniques per abordar els reptes de la vida. El pragmatisme es basa en l'enfocament pràctic i orientat als resultats. Es fonamenta en la idea que les accions han de basar-se en la realitat concreta i en les necessitats i circumstàncies del moment present. Per contra, l'idealisme es basa en la creença en la importància dels valors en la presa de decisions. Els idealistes tenen una visió a llarg termini i aspiren a construir una societat ideal basada en els seus principis morals i ètics.
Quan parlam de política, aquests dos posicionaments es fan prou evidents. En un primer cas, trobam aquests partits que posen com a prioritat mantenir o augmentar el poder a qualsevol preu, com el PP i el PSOE. En canvi, en els extrems del taulell trobem les organitzacions totalment ideologitzades, tant d’esquerres com de dretes. El pensador Hal Draper considerava que aquests espais ultres es perceben a si mateixos com una espècie d'avantguarda revolucionària que en el fons té com a objectiu central l’autoreproducció. Lamentablement, jo crec que és així. Perquè, al cap i la fi, plantejar-se canviar el món des de la puresa ideològica no sol transformar res.
És evident que la majoria d’organitzacions polítiques, des de Podem i Més fins a Vox, es troben en algun punt entre el pragmatisme total i la ideologia pura, sobretot, com he dit, aquelles que volen arribar a ser centrals dins la nostra societat. Es la Realpolitik que imposa ser una societat del primer món. Ara bé, invocar el 'pragmatisme' en la vida i en la política implica assumir que existeix una única realitat i que aquesta té una forma específica que no es pot canviar. Tota una renúncia per a molta gent. Això porta a situacions esperpèntiques, com quan davant una crisi els partits d’esquerres fan retallades socials o els neoliberals donen subvencions a les associacions i empreses. Ser 'pragmàtic' implica, doncs, adherir-se a l'estat actual de les coses i acceptar un determinat ordre de prioritats. Com a conseqüència de tot plegat, el pragmatisme polític desincentiva la ciutadania i genera oligarquies polítiques disposades a torçar fins a l’extrem els seus estàndards ètics. Són els que prometen mil coses abans de les eleccions per oblidar-se'n tot d’una el dia després.
Per què dic tot això? Idò perquè aquest diumenge tenim eleccions. Alguns tindreu el vostre vot decidit; d’altres, no tant. Segurament la majoria discreparem del rumb i d’algunes de les accions que ha pres el partit al qual lliurarem la nostra confiança. Se'n diu esperit crític. Però tinguem una cosa clara: només s’equivoquen els que fan coses, especialment els que les intenten canviar. Fer funcionar la fórmula de 'totxo, sol i platja' és un camí senzillíssim per als que governen. És molt fàcil pontificar des de la tranquil·litat del sofà: “Jo faria, jo faria, jo faria…”, diuen molts, però la puresa ideològica sense acció de poc serveix.
A parer meu, la clau de volta amb vista a aquest diumenge és trobar aquell partit amb polítics coherents. Aquells que transiten amb gràcia entre l’idealisme i el pragmatisme, de manera sincera i honesta. Aquells que no prometen el que no poden complir, que admeten que s’equivoquen i no diuen sempre el que esperen sentir els seus votants. Estarem preparats per apostar per ells? I, a tot això, què votarà el meu amic prepper (si és que va a votar)? Diumenge vespre ho sabrem.
