Postal de Folégandros

Escric aquest article enmig del mar Egeu: som dins un vaixell i acabam de deixar enrere Folégandros, una de les illes més petites de les Cíclades. Hi anàvem a cercar el que a ca nostra ja hem perdut: un poc de pau, un poc de sol, un poc de sal i un poc de cel, per dir-ho com ho va escriure Pere Quart. Calma i natura. Aquí, l’electricitat no hi va arribar fins a l’any 1973, i els cotxes no es varen generalitzar com a mitjà de transport, juntament amb les motos, o els més recents quads, fins fa cosa de 20 anys. Abans, aquí, la gent es movia a peu o en ase, i no tenien gaires motius per passejar-se més enllà del trosset de sembrat, anar a un enterrament, esperar noves o productes de primera necessitat al port. Ara mateix hi viuen, al llarg de l’any, poc més de 700 persones.

Hi hem passat tres dies. I tres ens han bastat per veure com el blau, aquí, pot ser igual de blau que el de Mallorca, i que l’emblanquinat de les parets no és tan diferent del que encara s’escrostona als nostres edificis més antics, a fora vila. Aquí hi han passat moltes coses, els darrers 50 anys, i estic segur que no totes ens les han volgut contar, els habitants de l’illa. Amb tot, que el turisme és el principal motor econòmic és evident: tothom fa feina o té algun vincle amb la vintena de bars i restaurants que hi ha, sobretot a Chora i també al port, o bé amb les botigues de queviures, les de records, els taxis barca i els autobusos que travessen l’illa, amb parsimònia, però amb una freqüència prou digna. Els conductors, quan es troben als revolts, entre mates i figueres de moro, entre tamarells i algun pi, somriuen i se saluden. Ho fan com si parlessin en un codi només conegut entre ells. I jo me’l puc imaginar, i a estones és com si l’entengués: és el de la gent que ha sabut oferir el millor que tenen sense que això els costàs el paisatge que ho ha facilitat, el de la gent que ha sabut (o que no ha hagut de) dir basta.

Al vespre, la gent que dorm aquí i allà s’ajunta a les tres o quatre places que hi ha a Chora. Venen de mirar la posta de sol al camino de pedres blanques que duu fins a l’esglesiola de la Mare de Déu. S’han fet fotos durant l’hora daurada. Abans d’arribar, han pogut apreciar un concert de cançó pop grega que tres nines de no més de cinc anys han improvisat amb un micro amb amplificador. Ara, però, els pares sopen, i regalen restes de matsata als moixos que patrullen entre les taules dels restaurants. No gaire enfora d’ells, al costat de la gelateria, un altre grup de nines prepara l’estesa per al negoci d’avui: collarets i polseres que elles mateixes deuen haver fet, i que vendran, no sense abans haver de regatejar el preu amb els clients. Pedretes planes. Els preus, guixats amb boli blau. Me les mir amb molta enveja: a la seva edat, els meus estius també eren així. I no sé si això que ara sent és nostàlgia de la meva infància o més aviat l’enyor d’una illa que ha volgut créixer tant que ja no hi és. Mallorca ja no és com Folégandros.