04/02/2023

El post-Procés del PSC

3 min
El post-Procés  del PSC

El govern de Pere Aragonès ha fet el que havia de fer. La seva obligació és donar-se temps, i un any de govern en solitari és un premi enorme per a un partit amb només 33 diputats. Estem parlant de milers de milions d’euros i 11 mesos per gastar-los. Els republicans tenen temps de sobres per compensar l’impacte mediàtic negatiu dels famosos “gripaus” de Salvador Illa.

L’acord també és bo per al PSC, que es mostra com un partit responsable, aprofundeix l’escletxa interna de l’independentisme i reforça la imatge de Pedro Sánchez a Catalunya. Els socialistes són uns mestres de la conciliació ideològica, i si a Madrid representen el principal fre a la dreta, a Catalunya (on l’oferta electoral d’esquerres és molt més forta i plural), la seva etiqueta preferida és la de partit de centre moderat, al·lèrgic als canvis.

Ara el que està fent Illa és el mateix que ERC i Junts: adaptar-se al post-Procés. Si per als independentistes aquest canvi de rasant significa reconstruir la confiança en la seva capacitat de govern, per al PSC vol dir fer oblidar la seva implicació en la repressió que es va desencadenar el 2017.

Acaba així un període de cops de volant que va deixar el PSC en una posició molt precària. De primer, l’onada popular els va portar a defensar el referèndum. (Ara costa de creure, però el 2013 Ada Colau era independentista, i Iceta i Collboni defensaven la via quebequesa.) El PSOE els va obligar a rectificar, però en aquest vaivé el partit va perdre bous i esquelles: el sector catalanista es va esfumar i molts vots metropolitans van anar a parar a Ciutadans. El 2017 els socialistes, amb la lliçó apresa, van sortir al carrer amb el trifachito. Van tolerar la repressió policial de l’1-O, la persecució judicial dels independentistes i el 155. La major part dels socialistes catalans se senten incòmodes amb aquest record.

Això ve a tomb perquè aquesta setmana hi ha hagut un gran terrabastall per un gag al programa Zona Franca, de TV3, en què el col·laborador Manel Vidal pretenia assenyalar el tics autoritaris del progressisme espanyol quan aborda la qüestió catalana. El fet que aparegués una esvàstica en pantalla, mentre Vidal afirmava que el PSC, “en l’eix nacional, és d’extrema dreta”, va ofendre els socialistes i la direcció de TV3 va demanar responsabilitats. La resta de la història és coneguda.

Els fets s’esdevenen quan el PSC creia que ja havia pagat el cost de la seva deriva autoritària (no només per haver criminalitzat l’autodeterminació, àmpliament recolzada a Catalunya, sinó per haver legitimat la persecució del sobiranisme per part de la judicatura, la policia i les clavegueres de l’Estat sota mandat del PSOE). Dit això, fer ús de l’esvàstica i de l’expressió “extrema dreta” és un excés retòric que permet als socialistes victimitzar-se i, a més, dilueix la crítica a partits com Vox, o l’ala més radical del PP, que sí que defensen postulats feixistitzants. S’ha de dir, però, que aquesta banalització és una tendència molt estesa. Sense anar més lluny, el candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, va declarar fa pocs dies que negociaria amb totes les forces municipals “excepte els dos extrems”, equiparant Vox i la CUP. I no ho va dir en un programa d’humor.

Curiosament, minuts abans de caure en la trampa de l’esvàstica, Manel Vidal va deixar anar una sentència molt més ocurrent: “El PSC és tant de dretes com Junts. El que passa és que els del PSC poden ficar els de Junts a la presó”. Si ho hagués deixat aquí, és possible que el Zona Franca no hagués caigut de la graella de TV3. I el fons de la qüestió –i de la broma– seguiria sent el mateix: el PSC, tot i ser un partit central a Catalunya, no ha resolt el problema de conciliar la seva etiqueta progressista amb una concepció autoritària de la qüestió catalana.

stats