Arran de la guerra a Gaza i de les polítiques genocides d’Israel s’han produït múltiples manifestacions arreu del planeta, amb les consegüents preses de posició per part de desenes i desenes d’artistes. Sembla que practicar un art més o menys popular –així la música mainstream– obliga els artistes a dir què en pensen d’un determinat conflicte bèl·lic, o fins i tot es jutja la manera de referir-s’hi, com si l’ús o no de la paraula ‘genocidi’, en aquest cas, ja fos prou per saber on s’ha de traçar la línia entre els bons i els dolents.
Que el que passa a Gaza sigui o no un genocidi és un assumpte que competeix a les autoritats internacionals, a l’ONU, sobretot, i al Tribunal Penal Internacional, i no a no sé quin cantant que viu en una mansió a Florida, per exemple. Encara que sembla que sortir a lluir la bandera Palestina és el que cal perquè tothom sàpiga que s’és una bona persona, molt conscienciada o moralment potable. No té cap mena de sentit, o només el té propagandístic, i a parer meu no serveix per avaluar la moralitat de ningú, sinó que fins i tot demostra tot el contrari: l’ús d’una calamitat humana amb finalitats instrumentals.
Quin valor o utilitat té saber què n’opina un artista internacional, de Gaza? I per què sobre Gaza, només, i no sobre Ucraïna o sobre qualsevol dels desset països africans on ara mateix hi ha un conflicte armat? Per què la fixació ideològicament tan dirigida sobre tot el que fa Israel i no, per exemple, sobre què fan l’Iran o els Emirats Àrabs? El silenci –sobre Gaza– vol dir complicitat? Més aviat el contrari: parlar-ne vol dir hipocresia, tot sovint, almenys si hom es limita a lluir banderes i a continuar fent-se milionari a costa de la bona fe dels seus fans, que sembla que ja no només demanen música sinó també una suposada exemplaritat política. És una vergonya més aviat vomitiva. Una exemplaritat que tampoc no es dona, és clar, ja que no sabem –i no hem de saber– què opinen els artistes sobre desenes d’assumptes d’interès general (les polítiques d’acollida d’immigrants, les deportacions en fred, l’avortament, els ventres de lloguer, les fams africanes, l’ascens de la neodreta, el tractament de les dones als països musulmans, les condemnes a mort a homosexuals, la repressió a la dissidència política a Rússia, etc.). Per què no obligar tothom a posicionar-se sobre tots aquests assumptes?
I per què no suposar que si callen sobre això és que hi estan d’acord? L’autoritat d’un artista sobre aquest tema –i tant d’altres– és nul·la: no salva ni una sola vida, i es fa des d’una autoritat –o coneixement– inexistent. Més que preocupar-me de què en pensa la Rosalía, el que hauríem de fer és pensar què en pensa, de tot això, el president del Tribunal Penal Internacional. No canvia res saber què en pensa en Julio Iglesias o Madò Pereta. No denuncia res que no estigui ja denunciat per l’ONU o tots els titulars de la premsa seriosa. Serveix sobretot als mestretites que busquen carregar-se un artista per raons no artístiques, ara que sobretot l’ànsia de fer-se un lloc en l’espai cognitiu global s’ha fet més aferrissada. Això sí que és fer un ús immoral d’un genocidi. Aprofitem els morts per entretenir les nostres sobretaules.
“Què feies tu durant el genocidi de Gaza?”. “Jo? Pensava en la Rosalía i en la posició dels cantants de flamenc o de K-pop”. Perquè queda algú que no estigui en contra dels genocidis? Estar-hi en contra és una cosa, però fer alguna cosa efectivament útil per aturar-los és una altra, sobretot quan el que sí que es podria fer té un cost personal i no simbòlic, com posar-se una bandereta a X o fer-se dues fotos a Instagram. Però el que demanin les masses, eh, que d’això vivim.
