01/11/2022

La porcellana de Vargas Llosa

En un divertidíssim i (esclar) documentadíssim article, l’admirat Àlex Gutiérrez diu que “Mario Vargas Llosa ho ha tornat a fer”. I explica la malastrugança de l’escriptor, que va donar suport a l'advocat d'ultradreta José Antonio Kast, a Xile, però va sortir Gabriel Boric; va donar suport a Keiko Fujimori, al Perú, i va sortir Pedro Castillo... Va donar suport a Carlos Mesa i no va triomfar, va donar suport a Mauricio Macri i no va triomfar... I va donar suport a Bolsonaro. Jo no puc oblidar el seu to, quan va estrafer, repapiejant des d’una tarima, el nom de Carme Forcadell, que és una de les dones més compromeses i nobles que conec. Parlo d’aquella tarima avui, perquè em sembla que hi havia tot de gent de Ciutadans, als quals m’agrada recordar el dia dels morts.

Però Mario Vargas Llosa, per damunt de tot, és un escriptor. I és l’autor de La fiesta del chivo, que em sembla una obra mestra. Després de llegir les últimes pàgines del llibre no vaig poder dormir, de tanta impressió. Mai oblidaré els noms dels personatges reals, ni les seves cares (que vaig buscar, esclar, per internet). Tothom hauria de llegir La fiesta del chivo. És l’obra d’un superdotat, d’un geni. I ja entenc que potser per fer-la ha comptat amb la feina imprescindible i decisiva de documentalistes. La fiesta del chivo, sobretot, és una feliç idea. Llegint el llibre no pots evitar la terrorífica incomoditat, perquè ets “allà”, allà mateix, veient el que passa. Amb en Ferran Torrent n’hem parlat, de vegades, d’aquesta sensació.

Cargando
No hay anuncios

Parlem sovint de la separació de l’obra de l’artista. Jo sempre dic el mateix: si l’obra t’agrada no pots evitar-ho. No podria deixar d’admirar la música de Bowie si ara es descobrís que va ser narcotraficant. Em passa això, i no ho puc evitar, amb l’increïble escriptor que és Vargas Llosa.