05/06/2022

El que la política institucional no ha entès del feminisme

2 min
El que la política institucional  no ha entès del feminisme

Vas pel carrer, al gimnàs, a una cita Tinder, a trobar-te amb la mare/pare/parella/amant, tornes de festa borratxa, de treballar o de passejar la gossa… qualsevol d’aquestes accions poden convertir-se en un perill. Les dones i les dissidències hem normalitzat que l’espai públic pugui ser un espai de perill. Totes tenim integrats determinats mecanismes de supervivència per a la quotidianitat: no anar per segons quins carrers, avisar quan tornes sola a casa, no fer esport en determinades hores, fer veure que parles pel mòbil... I quan hi penso m’envaeix la ràbia, individual i col·lectiva, per haver de modificar la meva/nostra llibertat.

El més trist és que la majoria de polítiques i iniciatives que es prenen en aquest sentit van encaminades a la protecció, mitjançant l’acció o inacció, de les víctimes, i no pas cap a la persecució dels victimaris. En tenim un exemple recent amb la iniciativa de repartir taps per a les begudes per evitar agressions sexuals per submissió química.

És evident, doncs, que socialment i institucionalment encara tenim molta feina a fer per revertir la mirada sobre les agressions sexuals. Per això són especialment greus les declaracions de la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, quan es va referir a les feministes de l’esquerra com a “malcriades que aspiren a arribar soles i borratxes, desproveïdes de responsabilitats ni tan sols davant les seves pitjors decisions”. Les paraules d’Ayuso aconsegueixen fer una cosa molt antiga: diferenciar-nos entre dos arquetips de dones, la puta i la santa, en què la primera mereix el càstig per haver-se saltat les normes, “s’ho havia buscat per com anava vestida, o anava borratxa”. Ja n’hi ha prou de posar el focus en el nostre comportament. No hi ha res que justifiqui una agressió sexual.

Sembla mentida com encara ens hem d’explicar davant les violències sexuals que patim, dia rere dia. I no conec cap dona del meu voltant que no n’hagi patit. Ens ha passat a totes, en un grau o altre, perquè són una expressió de l’engranatge estructural del patriarcat. No es tracta d’una violència individual dirigida cap a una persona concreta a causa de les seves característiques particulars, sinó que és una violència social.

Un últim apunt. Per avançar en l’erradicació de les violències masclistes, el govern espanyol ha aprovat la llei de garantia de la llibertat sexual, coneguda com a llei del només sí és sí, que defineix la violència sexual com “els actes de naturalesa sexual no consentits o que condicionin el lliure desenvolupament de la vida sexual en qualsevol àmbit públic o privat, i que inclou l’agressió sexual, l’assetjament sexual i l’explotació de la prostitució aliena”. També afirma que el consentiment només existeix “quan s’expressi de manera lliure i explícita”.

Sobre el paper, la llei està molt bé, però si quan surt la notícia la secretària d’estat d’Igualtat, Ángela Rodríguez Pam, diu que “l’assetjament no és el paio que et diu «Guapa» pel carrer” és que no hem entès res de res.

A banda d’una llei, cal una educació feminista transversal per canviar, d’arrel, les estructures que sostenen i legitimen les violències sexuals.