Quan pocavergonya no és insult
Les persones que necessiten el servei del taxi per moure’s per aquests redols han passat i passen encara un estiu humiliant. Les autoritats municipals ens han humiliat fins al darrer alè: no en sé dir d’altra manera del fet de sotmetre’ns a les diverses formes de tortura que comporten les nombroses maneres d'esperar i/o cercar taxi. La qüestió és encara més sagnant si tenim en compte que els responsables últims d’aquesta humiliació van en cotxe oficial, que servidor els negaria dràsticament i sense manies.
És el que em passava fa una setmana: servidor, en un cap de cantó d’atmosfera cridanera i oliosa, patia, impotent, el furt de tres quarts d’hora de la meva vida per part d’aquestes autoritats; mentre elles, si els sortia de l’escaló més escatològic de les seves maleïdes persones, circulaven en cotxes als quals, per a completar la caricatura, només els falta l’endomassat interior del Corpus. Si tens vergonya, no surtis en cotxe oficial durant les hores –mentre hi ha dia– en què centenars de conciutadans teus posen en perill les seves vides, malversen les ganes de viure i es pregunten si això passaria igual si haguessis canviat el vot. L’hàbit d’absorbir tots els avantatges del poder no els exonera. La inhibició no eximeix de l’abús de poder.
Potser ja és hora que es faci una llista de persones que van en cotxe oficial els dies en què les condicions en què has d’esperar taxi esdevenen una imperdonable humiliació al ciutadà; i, després, quan baixi una mica de fresqueta, anar davant els seus jardins i fer-los un escratxe memorable. Perquè, si no, tot queda com a la informació d’Alicia Mateos (UH, 03): els responsables coneixen i reconeixen la seva responsabilitat, sempre subsidiària de la d’algú altre, esbossen vagament algunes causes de la situació... i en el cel ens veurem tots plegats, amén. Ells, més tard que nosaltres i amb més bona cara: ben servits a cor que vols, no han sofert el desgast de viure en un país incapaç de bastir amb eficàcia els serveis més elementals als visitants i als aborígens.
Guillem Frontera és escriptor
