Els pobres que fan mal a la vista
Fa 30 o 40 anys, una de les coses que més et cridaven l’atenció de ciutats absolutament mercantilitzades –posem Nova York com a cas paradigmàtic–, era com entre comerços de marques de gran luxe, homes i dones que baixaven de cotxes escandalosos i compraven impúdicament, i al costat d’immobiliàries que venien pisos per milions de dòlars, hi dormien persones que com a coberta només tenien dos cartons i, amb sort, una flassada. Al mig de l’opulència regnant, els sensellar s’acompanyaven de dues bosses de supermercat que reunien totes les seves pertinences. I ens sorprenia veure-ho, ens deixava tocats. Ho comentaven els que hi anaven quan tornaven a les Illes. Aquí no ho teníem. La pobresa tenia un coixí social. I n’hi havia, de pobresa, però estava emparada d’una manera quasi natural: un lloc on viure i un cert aixopluc familiar.
El que pateixen les persones que viuen a l’antiga presó de Palma i a l’aeroport de Son Sant Joan, i que amb tanta precisió ens ha contat la companya Laura López Rigo després de passar un vespre entre un lloc i l’altre, diuen molt de la societat que hem format en aquests trenta o quaranta anys. A les Balears hem triat assemblar-nos de cada vegada més a aquella ciutat absolutament mercantilitzada on els pobres són poc més que allò que fa mal a la vista.
El cas de l’aeroport és especialment significatiu: és la porta per on entren i es dona la benvinguda als que tenen més doblers; se’ls anuncia que poden comprar cases a les Illes i consumir-hi allò més superflu en tanta quantitat com vulguin. Mentrestant, el tracte d’Aena als sensellar que s’hi refugien i uns bancs pensats perquè no s’hi puguin ajeure, els fan sentir que sobren.
