Un llibre recent que val la pena llegir és Pobreza Made in USA, del sociòleg nord-americà Matthew Desmond (Capitán Swing, 2024). Fa un retrat molt documentat del problema de la pobresa al país més ric del món i planteja algunes possibles solucions força imaginatives, tot i que no sempre extrapolables a altres indrets. Però, a parer meu, la gran virtut del llibre és el seu exitós intent de donar visibilitat a un col·lectiu tant nombrós com amagat: els pobres.
Per a la majoria de nosaltres, quan se’ns parla de pobres ens ve al cap la imatge del captaire al portal de l’església o d’algú fent cua en un dispensari d’aliments, però la pobresa és molt més que això. Pobresa no és només passar fam sinó també no poder comprar l’ordinador per als infants o substituir la rentadora espatllada. Per això, els indicadors més comuns parlen de persones en risc de pobresa i exclusió social per referir-se als que no tenen el bàsic per viure amb un mínim de garanties.
En l'àmbit de les Illes, segons les dades oficials, estam parlant del 16% de la població, prop de 200.000 persones. Paradoxalment, tot i suposar dues vegades la població de Menorca, el pes social i polític d’aquest col·lectiu és insignificant. L'objecte d’atenció del discurs polític és gairebé sempre la classe mitjana o alguns col·lectius particulars: els joves, les dones, la gent gran... mai hi surten els pobres, possiblement perquè tenen pocs incentius per anar a votar o no poden fer-ho.
Algú dirà que no fa falta, que si s’ajuda la classe mitjana, indirectament s’ajuden els pobres. Que si els primers poden comprar cases, els segons veuran com baixa el preu dels lloguers. És el mateix discurs que sosté que quan les empreses tenen molts de beneficis, això suposa una pujada de sous dels treballadors, però tots sabem que, al final, el gruix dels beneficis acaben a la butxaca dels inversors i, no poques vegades, a paradisos fiscals.
La pobresa només es pot combatre amb polítiques dirigides als pobres. Si la preocupació de la sanitat pública fos garantir que la classe mitjana tengui un llit d’hospital quan el necessiti, els pobres no veurien mai el metge. Però no caiguem en l’error de culpar els polítics. Si no hi ha polítiques dirigides als pobres també és perquè la majoria de gent no els vol a prop ni saber de la seva existència.
Si hi ha un col·lectiu objecte de segregació, avui és aquest. Inconscientment, evitam mesclar-nos amb els pobres. Tendim a arraconar-los a segons quines barriades i en feim d’altres, amb jardins i amb residències unifamiliars, perquè sabem que mai no seran assequibles per a ells. I això no fa més que agreujar el problema: en els barris pobres hi ha pitjors serveis públics, centres escolars deficients i més inseguretat al carrer. És el peix que es menja la cua.
La qüestió és si val la pena posar-hi remei, malgrat els sacrificis que implicaria per part de tothom. La resposta ha de ser positiva des del moment que sabem que la pobresa provoca problemes de salut pública, genera mà d’obra poc qualificada i col·lapsa els serveis públics, entre d’altres. Però el combat no només es juga en la perspectiva econòmica. Recuperant el vell concepte evangèlic de ‘proïsme’, seria important també deixar de mirar amb cara d’oi els pobres i acostar-nos-hi. Estic segur que aquesta proximitat ens ajudaria a ser millors persones, també entre nosaltres que vivim còmodament, i ens faria veure les coses d’una altra manera. Hi guanyaríem tots.
