Pobra Palestina, tan a prop de déu!

“Israel té dret a defensar-se” és la posició comuna dels 27 països de la UE. El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, després de la reunió de ministres d’Afers Exteriors, ho va matisar afegint-hi un obligat: “d’acord amb el dret humanitari internacional” i (advertiria que) algunes (de les seves) decisions en són contràries”. Algú ha parat a pensar quins són els drets dels palestins? Només continuar rebent l’ajuda humanitària internacional? És un error apropar-se al problema exclusivament des de la perspectiva de les atrocitats que provoca la confrontació bèl·lica –les de Hamàs aquesta setmana, execrables– sense contextualitzar-lo en el temps i oblidant-se dels protagonistes. 

L’historiador i assagista anglès Perry Anderson descriu el conflicte entre jueus i àrabs a Palestina com una pugna entre dos nacionalismes. La consciència nacional palestina va cristal·litzar a partir d’una agressió colonial, encara que sui generis. Més específicament, entorn de la desfeta àrab a la guerra (1948) subsegüent a la declaració unilateral d’independència de l’Estat d’Israel: la Nakba, la Catàstrofe, segons els àrabs. La catàstrofe és una realitat indefugible i, una vegada més, vull utilitzar el poeta palestí Mahmud Darwix per descriure el moment: “En tan sols una funesta hora, la història va entrar per la porta com un lladre sense escrúpols i el present va sortir per la finestra. Amb una o dues matances, el nom del país, del nostre país, va passar a ser un altre”. A partir d’aquí neix una consciència nacional, sempre en precari. 

El sionisme té uns orígens més llunyans en el temps, sorgeix a Europa com a expressió d’un nacionalisme ètnic sense estat i sense llengua comuna. Es va fonamentar sobre una llarga tradició religiosa que parla d’una pàtria sagrada remota. I, en aquest sentit, es va marcar com a objectiu establir un estat jueu a la terra d’Israel. Un “colonialisme europeu a ultramar”, sentencia Perry Anderson. El sistema de nous establiments i de colonització practicat per la població nouvinguda a Palestina va ser pioner: els mítics Kibutz, d’inspiració socialista. Sorgien superposats a la població camperola originària, a la qual anaven desplaçant. Segons Ilan Pappé, historiador expatriat israelià i professor de la universitat anglesa d’Exeter, la neteja ètnica de la costa hebrea va començar mentre Palestina estava sota control britànic. Just en acabar aquest mandat britànic serà quan es produirà la Nakba, la catàstrofe produïda per l’expulsió massiva dels vilatans que feia segles que conreaven i habitaven el lloc. Més de la meitat de la població palestina va ser expulsada. Es configurava un sistema d’apartheid nou, àmpliament ignorat per l’opinió publica mundial. 

La part de la franja de Gaza que no havia estat ocupada per Israel durant la guerra, i que seguia sota control Egipci, va ser la destinació de més de mig milió de refugiats palestins. Actualment l’enclavament, encara que formalment és un territori palestí autogovernat, segueix sent considerat un territori ocupat. Hi viuen més de 2 milions de persones, la qual cosa fa que la Franja sigui la tercera àrea més densament poblada del món, només per darrere de Singapur i Hong Kong. Israel manté el control directe de les fronteres de Gaza, els espais aeri i marítim, i els residents de Gaza depenen d’Israel en subministrament d’aigua corrent, electricitat, telecomunicacions i altres serveis. Ocupació per abrasió. 

Des de l’any 2006, guanyadora de les úniques eleccions que s’han pogut fer fins ara, Hamàs és qui governa a Gaza. És una organització política palestina que manté una milícia paramilitar. A l’origen, a semblança dels Germans Musulmans, era una agrupació d’ajuda que controlava les xarxes de serveis socials a l’enclavament. Però, per restar influència a l’OLP de Yasser Arafat, una organització d’esquerra laica, el govern de Israel va potenciar Hamàs, que es declara jihadista, nacionalista i islamista. El mateix havia fet Estats Units amb els mujahidins per lluitar contra l’ocupació soviètica a l’Afganistan. Allò va donar peu al naixement d’Al-Qaeda. Guerra Freda. Aquests dies, alguns importants mitjans israelians han publicat referències directes de les paraules de Benjamí Netanyahu dirigides a la direcció del Likud, l’any 2019, en el sentit que qualsevol que vulgui frustrar l’establiment d’un estat palestí ha de donar suport a la transferència de recursos a Hamàs. La publicació de la notícia no anava, precisament, en detriment dels islamistes.

El relat que envolta la confrontació entre Israel i Gaza està farcit d’elements esbiaixats. El primer que crida l’atenció és el contrast entre el diferent tractament mediàtic que es fa dels conflictes d’Ucraïna i de Palestina. En el primer cas, el dret a defensar-se correspon al país agredit, envaït, és a dir, Ucraïna; en el segon cas, qui és mereixedor del dret a la legitima defensa és l’invasor, en definitiva l’agressor, és a dir, Israel, país que no ha respectat mai cap de les resolucions de partició de l’ONU. No acaba aquí la cosa, s’ha imposat en els mitjans el titular “Guerra Israel-Hamàs”. No és exacte, desenfoca l’objectiu. Hamàs és la força política que governa a Gaza. Ningú entendria un titular que digués guerra entre el Likud i Palestina, oi? Intencionadament, s’invisibilitza el poble palestí. 

La confusió encara s’estén més en assimilar la idea d’Israel a la d’estat jueu, en consonància amb la visió religiosa que en té el sionisme de l’assumpte. Però ni tots els habitants de l’Israel són jueus, ni tots els jueus són sionistes. Sona a apel·lar a una certa condescendència històrica per les atrocitats patides pel poble jueu en el passat. Predisposició a perdonar els excessos d’Israel. El quadre, que ens interessa per contextualitzar el moment, es completa actualment amb una sobrevaloració de l’avenç tecnologicomilitar de Hamàs, quan els experts parlen de bretxa de seguretat d’Israel, en tenir l’esment posat en la protecció dels nous colons a Cisjordània i no en la Franja, més que de sorpresa. També parlen d’arrogància colonial. Recordin les armes de destrucció massiva de l’Iraq.

Tot plegat, un marc perfecte per justificat la guerra “llarga i difícil” que Benjamí Netanyahu ha anunciat. Una guerra d’aquestes característiques, en una zona d’una densitat de població elevada com la de Gaza, pot convertir-se en una guerra d’extermini. De veritat, els drets del palestins es limiten a rebre ajuda humanitària?