El planeta dels bots
Aquestes últimes setmanes s’ha sabut que alguns experts i fins i tot els responsables econòmics dels nous invents d’intel·ligència artificial estan demanant una moratòria en l’ús i desenvolupament d’aquestes eines. Volen que els experts en ètica, comunicació, coneixement, els filòsofs i els polítics els posin regles i lleis i que es faci una reflexió col·lectiva sobre la millor manera d’usar –o no usar– aquests estris quimèrics. En principi ha semblat que, obeint el mite, els responsables de l’invent es feien por, acovardits pel que havien posat en marxa temien que 'els ordinadors' agafessin el control del planeta ben aviat, com ja han imaginat moltes pel·lícules, de Terminator a Matrix, i abans un bon plegat de novel·les de quiosc. El malson de la màquina que es rebel·la contra el seu creador és tan antic com certs mites grecs o jueus (el Gòlem), la reproducció a nivell històric de la vella lluita per la supremacia que va tenir en El planeta dels simis el seu revés irònic: allà qui acabava regint el destí de la humanitat no eren les màquines superintel·ligents sinó els nostres ancestres beneitons, els simis, empoderats per una mutació genètica.
Les temences sobre la fi del regnat de l’home sobre aquest planeta són tan velles com la modernitat: HG Wells va imaginar que venien els extraterrestres a fer-nos fora del planeta, ens exterminaven com ho hem fet nosaltres amb les altres espècies, només per una qüestió de força i tecnologia… Al final, si perdien la batalla era perquè l’aire terrestre els era perniciós; tanmateix, la batalla darwiniana estava servida. Si s’accepta que aquest planeta és dels més espavilats, qualsevol cultura –humana o no– té legitimitat per fer-se’l seu i reduir-nos. Però si aquesta nova raça o espècie –o intel·ligència– deriva de les nostres mans, és normal que s’hagin de fer certes reflexions o que es demanin moratòries.
Caldria saber més coses de les que sé jo per ponderar fins a quin punt tenen sentit algunes d’aquestes temences. El que sí que veig és que vivim en plena crisi d’atenció, amb la implantació d’una tecnologia que ens ha fet a tots una mica més beneits, a més de dividir-nos socialment, amb els resultats que això està tenint per a la cultura i la democràcia. De mitjana, en aquest país la gent es passa més de tres hores al dia mirant la pantalla del telèfon: això ha de tenir conseqüències, tan ètiques com polítiques.
La sobreestimulació, la distracció, la cultura de la gratificació contínua, la incapacitat de focalitzar en una sola tasca durant un temps raonable, que es tradueix en falta de productivitat i estrès, en ansietat i alhora en un narcisisme que busca no donar res però rebre-ho tot, amb la perpètua validació i aplaudiment i beneitura. Els que acabarem sent intel·ligències artificials serem nosaltres, doncs: cada cop més dependents, insegurs i nerviosos, inautèntics i incapaços de mantenir ni una sola conversa sincera, alhora que les màquines no dubtaran davant del fet de resoldre uns dilemes que ara ja ens tenen contra les cordes.
