Les places són per consumir

Alguns il·lustres representants del PP han exigit que les places quedin netes d’acampats rondinaires. Així ho han fet la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el batle de Madrid, José Luis Martínez Almeida. Per descomptat, de l’acampada de la plaça d’Espanya també se n’ha queixat el batle de Palma, Jaime Martínez. A més a més, ens ha brindat una exhibició de demagògia en haver utilitzat les queixes de Flama per comportaments masclistes d’alguns acampats. Un comportament que el mateix col·lectiu ha criticat.

Aquestes persones han instal·lat les seves tendes de campanya a l’espai públic en senyal de protesta per l’emergència de l’habitatge, però suposen una provocació que va més enllà. S’està fent un ús no rendible d’aquests llocs. Simplement, hi són. No compren res, no consumeixen a la terrassa d’un bar, no aprofiten per anar a la sucursal bancària. Ergo, molesten. I molt. D’aquí el menysteniment amb què parlen de les protestes els polítics de la dreta i l’extrema dreta.

Les places i els carrers de les nostres ciutats ja no són llocs per ser-hi, sinó de pas. Han d’estar nets i polits, perquè els consumidors i els turistes estiguin contents, comprin, mengin, paguin. Els doblers no s’han d’avorrir dins les butxaques, han de sortir, airejar-se, passar de mà a mà.

Per això les acampades representen un contrasentit. No són productives en termes econòmics. Què hi pinten l’ètica i la ciutadania? Quin benefici deixen? Cap. Molesten. Embruten.

Basta contemplar el mobiliari urbà que hi ha a la plaça d’Espanya per entendre que no és cap lloc per passar l’estona. Els bancs són per a dues persones com a màxim (els grups d’amics ho tenen una mica fotut per passar-hi l’estona); hi ha grans espais sense ombra (a l’estiu se sent l’instint de fugir escopetejat), les terrasses dels bars s’estenen a l’espera de clients (hi ha pizzes, gelats, tapes amb cerveses, tot un món de possibilitats)... Jaume I contempla orgullós el panorama des del cavall i només els coloms tenen permís per perdre el temps sense fer res productiu.

Produir i gastar.Aquest és el nostre cicle vital. Quan no el seguim, desafiam els poders establerts. Per això ser a un lloc fora d’aquest cercle resulta tan reptador i molest per als poders establerts. Els polítics creuen que són ells que donen permís per ser al carrer. Els hem deixat oblidar que no és seu.