La societat de la indiferència

PalmaIndividualment, experimentam la indiferència com a una mancança d’interès i motivació cap a un objecte, una persona o una situació. La indiferència, entesa com a apatia, ens ha de preocupar quan ens impedeix continuar amb allò que havíem iniciat, amb els nostres interessos, quan interromp la nostra connexió emocional amb els altres. Hem d’aprendre a escoltar-nos i ser capaços de distingir quan la indiferència ens beneficia, quan actua de manera adaptativa, com a un mecanisme que ens protegeix dels fets i les situacions perilloses i adverses que ens provoquen dolor i que representen autèntiques amenaces per al nostre equilibri emocional.

Els antics estoics, com Epictet i Marc Aureli, predicaven la indiferència selectiva i sàvia, ensenyaven a distingir allò que depèn d’un mateix d’allò que no hi depèn, i per tant, convidaven a no tudar innecessàriament les energies a resoldre problemes que s’escapen al nostre control i que no tenen pas solució, com la mort. Els estoics pensaven que la capacitat de discernir el que mereix l’atenció era la via més segura per assolir la serenitat, i amb ella, una vida feliç. La seva indiferència no significava passivitat ni implicava aïllar-se del món ni de la política, sinó que més aviat era una proposta que ajudava a actuar seguint els dictats de la raó, concentrant els esforços en objectius que és possible assolir i en allò que és possible canviar, i evitant així caure en el desànim si no s’aconseguien els resultats esperats.

Manca de compromís polític

Però la indiferència contemporània no té res a veure amb la indiferència defensada pels estoics, perquè ha traspassat l’àmbit individual i ha colonitzat la societat, fins al punt que podem afirmar que vivim a la societat de la indiferència. La indiferència col·lectiva és un símptoma, un indici de la manca de compromís polític i un dels mals més nocius per a la democràcia, ja que deixa el terreny adobat perquè l’extrema dreta hi promogui l’apoliticisme i l’antipolítica el conformisme i la desmobilització social.

La generalització de la passivitat no ha estat cap fenomen que s’hagi desenvolupat de manera espontània, sinó que és el resultat de l’acció intencionada i persistent de les forces polítiques més reaccionàries. L’extrema dreta ha sabut comprendre que la indiferència és una eina políticament molt poderosa, que està donant els seus fruits en l’objectiu d’estendre el desinterès cap a la política, sobretot entre els membres de la classe treballadora. L’estratègia que segueix eficaçment l’extrema dreta consisteix a debilitar la democràcia despolititzant la ciutadania, presentant els polítics en conjunt com una massa indiferenciada corrupta i ineficaç.

L’extrema dreta està contribuint amb èxit a convertir la política en politiqueig: una disputa superficial, amb eslògans i provocacions que impedeixen l’intercanvi ordenat d’idees, redueixen la política a una simple lluita pel poder, i incrementen la passivitat dels ciutadans.

Un dels mecanismes que està utilitzant l’extrema dreta per accedir al poder consisteix a fomentar la indiferència i la passivitat, i també la impotència, convencent la ciutadania que la seva influència política és nul·la, que les seves opinions no seran tingudes en compte, que participar no els servirà de res, i així expulsar de la política la major quantitat de ciutadans, fent que percebin que “tots els partits són iguals”. D’aquesta manera es genera desconfiança envers la capacitat dels partits per solucionar els seus problemes. Aquesta estratègia guarda un cert paral·lelisme amb la lògica pròpia del capitalisme de reduir la competència i afeblir les bases socials contestatàries.

El desprestigi de la política està expulsant també la classe treballadora, que està entregant incondicionalment l’esfera pública als feixistes. Hem de reconèixer que hi ha moments puntuals en què es visibilitza certa resistència i malestar per part d’organitzacions d’esquerres molt crítiques amb les polítiques socialdemòcrates, amb activistes que no se senten representats per cap partit polític, i que no estan disposats a entregar l’espai públic sense lluita; però són intervencions puntuals, minoritàries i sense la força ni la capacitat suficients per alterar el clima d’apatia i indolència predominants.

La manera de fer política de l’extrema dreta és antipolítica, i es caracteritza per substituir el discurs racional i pausat per un relat de confusió i odi, que assenyala els adversaris polítics com a enemics, atia la por a l’estranger, romp els vincles comunitaris, i convida a practicar la intolerància. Aplica una estratègia que impedeix el diàleg reflexiu i utilitza el crit, l’insult i la intimidació per alterar la convivència pacífica.

L’extrema dreta ha construït un discurs desacomplexat, sense cap tipus de limitació ètica ni racional, que no està sotmès a les regles de la cortesia ni la bona educació, que desprestigia i ofèn, i persegueix l’eliminació simbòlica dels rivals polítics, assenyalant-los i intimidant-los en la seva privadesa. Es tracta d’un discurs passional, emotiu, fet amb les vísceres i articulat des de la més absoluta irresponsabilitat i, a vegades, anonimat, que responsabilitza dels problemes comuns i les desgràcies particulars la democràcia i les institucions.

Rebuig a la democràcia

L’objectiu de l’extrema dreta és destruir la democràcia i l’estat del benestar, perquè governi el capital, sense traves ni regulacions. L’èxit del seu pla implica fer creure a la ciutadania que els problemes no tenen solució, que la política no pot millorar la vida dels ciutadans. L’extrema dreta ha aconseguit crear tant indiferència com rebuig envers la democràcia, fonamentant la idea que el vot és inútil, perquè governi qui governi no canviarà res. D’aquesta manera ha aconseguit atreure la joventut antisistema desenganada de la política convencional, que es veu condemnada a viure al carrer, sense un horitzó de futur clar. També ha sabut seduir la ciutadania més desesperada que pateix unes condicions de vida molt precàries.

Paradoxalment, l’apoliticisme i l’antipolítica de l’extrema dreta no li estan afectant, perquè la mateixa indolència, l’acceleració, la dificultat per distingir la informació de la manipulació i la vida distreta han creat una gran ceguesa, una mena de mur invisible que impedeix identificar les contradiccions, pensar amb claredat i observar l’absurd que representa demanar el vot a la vegada que es nega qualsevol legitimitat a les votacions i al sistema democràtic.

Sigui com sigui, és un fet que l’extrema dreta i els seus altaveus mediàtics estan guanyant la batalla de les idees desprestigiant el pensament, declarant la guerra als intel·lectuals, a la intel·ligència i a la cultura, i a la filosofia, la ciència i el coneixement. Alhora ridiculitza els sentiments de simpatia i de compassió envers els altres, com si fossin una mostra de debilitat i infantilisme, quan són algunes de les disposicions naturals que fan possible la vida en societat, com va mostrar segles enrere el filòsof David Hume. Per combatre l’extrema dreta, hem de recuperar la força de la simpatia i reivindicar una educació que ens ensenyi a reconèixer i compartir els sentiments dels altres.

És cada vegada més evident que la societat de la indiferència només beneficia el feixisme, que el seu creixement està vinculat a l’increment de la impotència i la desafecció per la política, i que la seva victòria no seria la simple victòria d’uns ciutadans sobre uns altres, sinó que seria la derrota de la mateixa idea de la política, i per tant, seria la derrota de tots.