Elgar & Strauss

L’Auditòrium de Ciutat obrí de bell nou les portes a l’Orquestra Simfònica Illes Balears amb l’encadirat renovat, còmode i elegant, harmoniós amb la seva història, amb un protagonista, jove, conegut i reconegut, com és Kian Soltani. Reconegut, perquè així ho mostra el seu currículum, i recorregut, per bona part millors escenaris del món. Conegut perquè ja és el tercer cop que ens visita. Primer al Trui, amb Dvořák, després al castell de Bellver, amb Schumann i aquesta darrera vegada amb el Concert per a violoncel en mi menor op. 85, d’Eduard Elgar. Una obra de maduresa, tot i que potser no hi ha cap obra d’Elgar que no ho sembli. Del que no hi ha dubte és que quan la va escriure el seu estat d’ànim era d’una aflicció i desconsol infinits, potser per aquesta circumstància, l’elecció del violoncel no podia ser més adient. Així i tot, la composició, amb la qual l’autor es va acomiadar de la música Simfònica, va haver d’esperar per a trobar el lloc que ocupa en l’actualitat. Un lloc on habiten les peces més canòniques de l’instrument. Kian Soltani ho va posar de manifest amb el recitatiu amb què s’inicia la composició –tènue, lleuger, subtil. Continua, al segon moviment, amb tot un seguit de repeticions entre el solista i l’orquestra, com un exquisit combat, com dues maneres d’expressar el mateix. A l’Adagio, tercer dels quatre moviments que conformen la peça, el protagonisme recau en el solista, que va propiciar una immensa exhibició de talent i delicadesa per part de Soltani, que rubricà amb la secció inicial. També el quart moviment, Finale, requereix la magnificència del protagonista, per intentar remuntar el desconsol, que finalment torna allà on ha alenat al llarg del lament musical. Soltani i la Simfònica es complementaren a la perfecció amb una partitura que demana la conjunció absoluta que assoliren. Bis de rigor i de bell nou una petita composició que reivindica els seus orígens perses.

Desconec quina relació hi pugui haver entre el concert d’Elgar i el polièdric poema simfònic Així parlà Zaratustra, de Richard Strauss, però, en qualsevol cas, totes dues són sempre benvingudes. La introducció, estratosfèrica, potser per això Stanley Kubrick la va convertir en emblemàtica quan la va utilitzar fa gairebé seixanta anys en la seva monumental i babèlica 2001, una odissea de l’espai. Tampoc era senzill el seu origen, la filípica d’un Nietzche poderós. El fet és que una i altra han seguit camins diferents i fins i tot divergents. Tot un seguit de fugues, contrapunts i modulacions estableixen un corol·lari immens, farcit de contrastos on trobam des d’un vals fins a un delicat solo de violoncel, o una demostració de la importància que poden arribar a tenir els timbals. Tot plegat, un catedralici mosaic, amb una introducció i vuit diversos epígrafs, sense daltabaixos. Una molt bona primera entrega.

P.S.- Això de Garci i Arias és un Empastre.