Què feim amb els arbres morts?

A mallorca els arbres morts ja són una part important del paisatge agrari. Allà on abans hi havia ametllers que donaven flors i fruits, ara hi ha esquelets de branques seques que es mantenen drets, al mateix lloc, durant anys i anys. Les figueres també acusen el cop, i fins i tot els garrovers, que semblaven més resistents, tenen símptomes de malaltia. La Xylella i altres plagues han fet estralls al camp, castigat també per la sequera, el canvi climàtic i l’abandonament progressiu de l’activitat productiva. La mort dels arbres s’ha convertit gairebé en part del paisatge quotidià.

Ho veim. Però, què hi feim? La situació no ocupa lloc en el debat públic ni suscita una preocupació proporcional a la dimensió del problema. Si realment preocupàs, probablement s’hauria posat en marxa qualque iniciativa per revertir-la. Perquè no és només una qüestió estètica ni nostàlgia d’un camp que ja no existeix. Parlam de paisatge, biodiversitat, producció agrària i, també, de la capacitat de Mallorca de mantenir viu el seu territori.

Arrabassar un arbre mort, retirar-ne les restes i preparar la terra per plantar-ne un altre costa doblers. Per a moltes petites finques que no són explotacions professionals, la majoria a l’illa, la inversió és mala d’assumir. I no hi ha cap línia d’ajudes públiques que permeti afrontar de manera generalitzada aquesta renovació, ni cap acompanyament tècnic que orienti sobre quines espècies o varietats convé plantar en cada cas, ni quines són les varietats locals d’ametller que tenen més resistència al bacteri Xylella. El problema no sembla que tingui lloc a les polítiques agràries. L’esborrany de la nova llei agrària del Govern posa el focus en l’activitat productiva, l’ocupació i les explotacions professionals, qüestions sens dubte importants per al futur del sector primari. Ara bé, el camp no s’acaba aquí. Hi ha una multitud de petites finques que no viuen de la producció agrària, però que formen part del mosaic rural de Mallorca. També aquestes terres han patit els efectes de les plagues, la sequera i l’abandonament. I també necessiten una política pública que se n’ocupi.

Mantenir el patrimoni agrari és una responsabilitat col·lectiva. Es podria crear una línia d’ajudes per retirar els arbres morts i substituir-los per espècies adequades a les condicions actuals. Contribuiria a recuperar el paisatge, a mantenir la producció d’ametlles, figues i garroves i a evitar la propagació de les plagues.

Un camp amb arbres morts no és només un camp que ha perdut arbres. És un territori que perd capacitat productiva, diversitat i futur. I si acceptam que aquest paisatge desaparegui sense ni tan sols discutir què podem fer per evitar-ho, potser el problema no són només la Xylella i el canvi climàtic. Ho és la poca importància que donam a tot el que encara queda fora de les explotacions que es consideren rendibles. Què feim amb els arbres morts? Com a mínim, deixar de mirar cap a una altra banda.