23/05/2021

Del petroli a l’economia verda

4 min

La resposta a l’emergència climàtica és particularment difícil per a aquelles economies que depenen de l’extracció o la producció de petroli. La descarbonització és una oportunitat per iniciar una revolució industrial verda, però, com més i més estats s’hi sumin, més en risc estaran les economies dominades pel petroli.

Una d’aquestes economies, Noruega (tercer exportador de gas natural del món), fa front a un desafiament singular. La seva estructura industrial i d’inversions està molt lligada als sectors i als serveis basats en els hidrocarburs, però l’energia que consumeix procedeix gairebé íntegrament de fonts renovables.

La dependència noruega dels hidrocarburs és un símptoma de l’anomenada malaltia holandesa : el problema que es dona quan un sector dominant prospera en detriment de la resta. L’enorme disparitat de la inversió en hidrocarburs respecte a altres indústries atrau al sector dels combustibles fòssils els professionals més capacitats. Al mateix temps, l’extraordinària rendibilitat del sector del gas i el petroli ha generat un creixement excessiu de preus i salaris en la resta de l’economia que crea dificultats per a altres exportadors. Per això Noruega ha sigut un dels països de l’OCDE que des de finals dels noranta han perdut més quota de mercat internacional en els sectors exportadors no vinculats amb l’energia.

A més, un informe recent de l’Oficina Central d’Estadístiques de Noruega preveu que durant la pròxima dècada la inversió en el sector energètic noruec es reduirà. Mentre que la inversió anual mitjana en el sector durant la dècada anterior va superar els 170.000 milions de corones noruegues (uns 20.000 milions de dòlars), es calcula que entre el 2025 i el 2034 aquesta xifra disminuirà en uns 60.000 milions de corones (fins i tot sense polítiques de restricció a la producció de petroli).

És evident que Noruega necessita una nova estratègia industrial. En un informe recent, proposem una manera d’utilitzar els recursos tècnics i financers del sector petrolier per convertir Noruega en un “gegant verd”. Però la transició de l’extracció de petroli a una economia més verda no serà automàtica: demana una acció audaç, però molt ben calibrada, del sector públic. El govern no pot microgestionar el procés, perquè asfixiaria la innovació, però tampoc pot deixar-ho del tot en mans del mercat.

La solució és que els governs mostrin el camí amb inversions d’alt risc en les primeres etapes, a les quals després se sumaran els actors privats, amb recompenses per a aquells que estiguin disposats a invertir i innovar. En el cas de Noruega, es necessita una estratègia industrial que dirigeixi els considerables recursos financers de l’estat cap a inversions en la creació d’una nova base industrial centrada en l’energia verda.

Noruega compta amb el fons de pensions sobirà més gran del món, però encara no ha canalitzat els seus recursos a inversions en la transició verda, dins o fora de país. Per contra, l’Statens Pensjonsfond Utland (SPU) noruec és un dels principals finançadors d’alguns dels projectes de combustibles fòssils més devastadors que avui estan en fase de planificació o desenvolupament. Un informe recent adverteix que només dotze d’aquests projectes consumiran tres quartes parts del pressupost restant de carboni al món, cosa que farà summament difícil limitar l’escalfament global a 1,5 °C.

Segons la normativa fiscal noruega, l’SPU està obligada a transferir els ingressos derivats del petroli a un fons petrolier i a invertir-los a l’estranger. Els guanys després es reintrodueixen gradualment a l’economia noruega a una taxa anual del 3% del valor del fons. I com que el rendiment anual esperat del fons és del 3%, es pot mantenir aquesta taxa de manera indefinida.

Aquesta política ha resultat eficaç per limitar la pressió inflacionista derivada de l’extracció de petroli, i alhora ha proveït d’una font d’ingressos addicional a l’estat. Però avui Noruega necessita un procés de finançament sostingut i durador que faci possible la diversificació econòmica. Com que la normativa fiscal actual permet mantenir grans inversions públiques fora del pressupost normal de l’estat, està agreujant la malaltia holandesa, al perpetuar una dependència del passat determinada pel petroli.

Però no té per què ser així. Es pot convertir l’SPU en un potent inversor. En lloc d’usar els ingressos derivats del petroli per recapitalitzar el fons, se’ls pot dirigir a un nou banc públic d’inversió verda, que actuï coordinadament amb altres fons públics i organismes dedicats a la transició verda.

El sistema nacional noruec d’innovació es caracteritza per una important participació estatal. En particular, l’estat noruec posseeix el 67% de l’empresa insígnia de la indústria petroliera noruega, Equinor (abans Statoil). Però les empreses estatals noruegues que en altres temps van ser actors fonamentals per crear del no-res l’ecosistema industrial petrolier no han tingut el mateix paper en la transició verda. En lloc de reinvertir els guanys en fonts d’energia renovables, el 2019 Equinor va anunciar que d’aquí al 2022 gastarà cinc mil milions de dòlars en recomprar accions pròpies.

L’impacte del covid-19 ha posat de manifest els riscos que suposa una dependència excessiva dels (volàtils) mercats energètics. Mentre que la gegant energètica danesa Ørsted ha travessat la pandèmia sense més inconvenients i no ha aturat el procés de transició a les fonts renovables que va iniciar fa una dècada, Equinor ha hagut de reduir dividends i endeutar-se per mantenir els seus compromisos amb els accionistes en un context d’ingressos insuficients. Equinor ha d’esdevenir una gegant de l’energia comparable a la seva homòloga danesa. Això requereix alliberar els seus directius de la pressió de distribuir dividends i retornar-li la condició d’empresa del tot estatal centrada en el futur econòmic de país.

Rainer Kattel, director adjunt i professor a l’Institut d’Innovació i Gestió Pública UCL, és coautor d’aquest article.

Copyright Project Syndicate