23/12/2022

El meu (petit) país

4 min
Fotomuntatge en què una visita escolar es deté sobre la situació de Catalunya.

Que políticament Catalunya visqui una situació sense nord no significa que el país hagi perdut tota opció de convertir-se en un bon país. Certament, som en un moment en què la política catalana està per sota de les necessitats i de les aspiracions de la societat; podríem dir que tenim millor país que política. Tanmateix, no està escrit enlloc ni és profecia que la nostra realitat política no pugui millorar; de fet, en pocs mesos tindrem l'oportunitat de constatar-ho a través de les eleccions municipals, que poden començar a canviar les coses a millor.

Ara bé, el meu propòsit d’avui no consisteix a posar el focus en la política sinó en les possibilitats que té un país petit com el nostre de convertir-se en un gran país. Catalunya té una dimensió reduïda –tot i que amb una varietat de paisatges riquíssima i admirable–, i alhora una població no gaire gran. Ni territori ni població no ens poden fer determinants. El nostre poder polític és més aviat minso, i des de fa alguns anys va declinant –d’aquí l’emergència del procés sobiranista–. I el nostre pes econòmic, sense ser menyspreable, tampoc no ens converteix en una potència a ser tinguda en compte. Aleshores, si ni per dimensió ni per poder de cap tipus no podem destacar, ¿com es pot pensar que Catalunya pot aspirar a esdevenir un referent?

La resposta me la va inspirar una frase capturada al vol que algú va deixar escrita als Estats Units. Deia així: “Si vols viure el Somni Americà, ves a Dinamarca”. ¿Com podia ser que algú amb dos dits de front pensés que el somni de la llibertat, de la prosperitat i del benestar es pogués complir millor en un país de poc més de cinc milions de persones, situat a l’extrem d’un continent, amb un clima tan dur i amb tan poc poder de tota mena, que no pas en el si de la primera potència democràtica del món? La raó era ben senzilla: si posem la persona, en la seva doble vessant individual i col·lectiva, al centre de tot, aleshores països com Dinamarca presenten un bon balanç. Són països amb un estat del benestar robust, amb economies molt obertes, amb consensos interns molt sòlids, generadors d’oportunitats per a la gent, amb democràcies d’alta qualitat i amb un bon equilibri entre drets i deures.

Portant l’aigua cap al nostre molí, la pregunta que ens hauríem de fer és si Catalunya disposa d’opcions de convertir-se algun dia en un país així. Alguns diran que sense el poder polític d’aquest tipus de països les nostres opcions reals tendeixen a zero. D’altres potser pensaran que fins i tot amb poder polític equivalent, tampoc no ens en sortiríem. Alguns fins i tot poden creure que no paga la pena ni intentar-ho. Jo, en canvi, soc dels que pensen que un somni així és al nostre abast.

En quins motius fonamento la meva creença? Bàsicament en tres. El primer, la nostra capacitat de supervivència com a nació cultural i fins i tot política. Aquest fet gairebé miraculós només s’explica per la nostra enorme habilitat d’adaptació al llarg de la història; hem sobreviscut a intents constants d’aniquilació, a canvis demogràfics molt profunds i a operacions d’assimilació molt agressives. El segon motiu, la singularitat de tenir una capital com Barcelona. Cap altre país de la nostra dimensió ha creat una ciutat amb el dinamisme i la força creativa de Barcelona. Òbviament, la potència de la capital comporta un risc de desequilibri per a la resta del país, que sempre cal estar atents a evitar. Tanmateix, sense Barcelona, Catalunya seria un país amb menys força, menys visibilitat i menys oportunitats. El tercer i últim motiu rau en la nostra genètica per crear talent individual. En qualsevol disciplina que puguem imaginar, Catalunya hi ha tingut o hi té persones que excel·leixen a escala mundial. La llàstima és que massa sovint no sabem retenir aquest talent, se’ns esmuny amb massa facilitat.

Tanmateix, si volem que Catalunya s’enlairi i esdevingui un gran país per la seva qualitat intrínseca i pel seu atractiu per viure-hi, cal que es compleixi una condició que avui es troba massa a faltar: ens cal tenir una visió del país sencer, de la seva globalitat. Dia rere dia, s’imposa una mirada cada cop més funcionarial i estatalista del país. Es tracta d’una mentalitat tancada, estreta i purista. Necessitem alliberar les energies, les capacitats i els talents que atresora la nostra societat. Necessitem posar en joc les forces creatives que alimenten la saba que ens ha de fer créixer. Catalunya té un actiu del qual no tothom disposa amb la mateixa intensitat; és un país fet per la gent. És el producte de segles de manca de poders públics, però també és la conseqüència de molta gent que ha cregut i creu en el país. La missió dels poders públics consisteix a garantir drets, ajudar a complir deures, protegir llibertats i estimular iniciatives. No és la seva missió ocupar tot l’espai, ni ofegar els anhels que mouen l’esperit d’una societat.

stats