10/12/2021

El petit fil roig

A finals d’agost ja estava tot decidit. Després d’un mes d’intensos debats, el 1903 la ruptura era un fet. El segon Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus havia finalitzat dividit. Per un costat, els sectors moderats, els menxevics (membres de la minoria). Per l’altre, els partidaris de la “dictadura del proletariat”, els bolxevics, amb Lenin al capdavant. Aquests darrers eren uns radicals: apostaven per l’establiment d’un govern d’obrers, soldats i camperols i per la reforma agrària. S’iniciava així un camí sense retorn. Durant els següents 10 anys la bretxa entre uns i altres s’aprofundiria fins al punt de produir-se l’escissió definitiva el 1912.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial els bolxevics es van alinear amb aquesta part de la socialdemocràcia –Liebknecht o Jaurès– que rebutjava la guerra, argumentant que aquesta no era una lluita entre pobles, sinó entre els imperialistes per obtenir nous mercats. Això va fer que a Rússia creixés la seva popularitat com l’espuma.

Cargando
No hay anuncios

S’ha de dir que l’anomenada Gran Guerra fou nefasta per a l’arcaic Imperi Tsarista. Es van multiplicar per sis els preus i, des de la derrota de Tannemberg, l’exèrcit va encadenar una sèrie de desfetes militars que portaren milions de morts i una pèrdua ingent de territori. Tot plegat feu que el poble digués prou i que passés l’inesperat: una revolució de comerciants, empresaris, pagesos, menestrals i obrers va fer caure el tsar Nicolau II el 1917.

Després d’enderrocar el tsar Nicolau II, els bolxevics promogueren “pa, terres i pau”, i es van oposar als sectors liberals i moderats que volien mantenir Rússia dins la guerra mundial. Van constituir consells d’obrers a les grans ciutats –els famosos soviets– i en poc temps obtingueren el poder. Primer a Sant Petersburg i Moscou, després a tot l’Imperi. Ja al govern, impulsaren la unió de tots els partits comunistes del món sota la Tercera Internacional, en contraposició als posicionaments socialdemòcrates, com els del PSOE, partidaris del joc parlamentari. És en aquest context que el 1921 sorgí el Partit Comunista d’Espanya (PCE).

Cargando
No hay anuncios

Tot plegat, una llarga història que arriba fins avui. Per recordar-ho, el passat novembre els comunistes de les Balears varen debatre sobre el centenari del PCE. L’acte va ser organitzat pel Partit Comunista de Balears (PCIB), el Col·lectiu Aurora Picornell i Esquerra Unida al teatre de Comissions Obreres. Hi assistiren historiadors, antics i nous militants, líders sindicals i els caps d’alguns dels partits progressistes de Mallorca. Bona iniciativa!

Si fem memòria, recordarem que el PCE fou un partit minoritari a Espanya -també a Mallorca- durant la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República. Ara bé, això no fou excusa per a no sofrir una dura repressió durant la Guerra Civil. A tall d’exemple, un botó. Després del 1936, un mínim de 60 militants comunistes foren afusellats a tot Balears, entre ells, Aurora Picornell (l’any entrant farà 85 anys del seu assassinat, per cert).

Cargando
No hay anuncios

Anys després, cap a l’any 1945 es va intentar reconstruir el partit a les Illes, però el 1948 es produí una gran detenció –d’uns 80 militants– que el desorganitzà per complet. Posteriorment, a final dels seixanta, el PCE es reestructurà, coincidint amb el boom turístic i l’organització el 1968 de les Comissions Obreres (CCOO).

S’ha de dir que els comunistes jugaren un paper molt important en la Transició, participant en les plataformes unitàries antifranquistes com l’Assemblea Democràtica (1976-1977) i posicionant-se a favor d’un estatut d’autonomia i en defensa de la normalització de la llengua catalana. Emperò, un cop recuperada la democràcia, la seva ingent tasca no fou del tot premiada pels votants mallorquins. A les eleccions al Congrés dels Diputats de juny de 1977, el PCE només va obtenir 14.104 vots (4,4%) en el conjunt de les Illes, un resultat del tot insuficient per aconseguir l’escó a Madrid.

Cargando
No hay anuncios

Poc després, a les eleccions municipals del 1979 feren forat a un bon grapat d’ajuntaments de Mallorca, però tot fou un miratge: desaparegueren de la vida institucional balear el 1983. No fou fins a la creació d’Esquerra Unida que, embolicats d’ecopacifisme i en part gràcies a l’empenta de Gerardo Iglesias i Julio Anguita a Madrid, tornaren a seure al Parlament de les Illes, ja el 1995, de la mà de figures com Grosske, Ramon i Rosselló.

En definitiva, al llarg d’aquests cent anys han passat moltes coses, no sempre bones. Però a l’Espanya dels darrers decennis els comunistes han estat sinònim de compromís, lluita per la democràcia, defensa de la llibertat i enfrontament als abusos del poder. I és que, quan parl dels companys del PCIB, no puc estar-me de recordar els versos del gran Ovidi Montllor: “Vam sentir un món nou. Perquè vull! / Perquè no m’agrada aquest! / I el vam veure millor. Perquè vull! / Perquè sé que és millor!”.

Cargando
No hay anuncios

Joan Pau Jordà és professor