Perverses o silenciades
Aquests temps es comença a sentir millor la remor que desprèn una espècie de supòsit que situaria la dona des de sempre en un rol secundari, que es manté perquè així ho indica l’ordre social, cultural i antropològic que, com una secreta però potent constitució, ens hem donat nosaltres mateixos.
La Història és allò que volem llegir de la història. Els seus pilars no sempre sostenen el pes per al qual foren ideats, però en aquests casos queden com a element decoratiu; i la seva funció és assumida per testimonis d’una nova fe en superioritats invocades des del Paradís terrenal –no sabem per què, però aquest mite carrega el seu potencial més pervers del costat de n’Eva, mentre que n’Adam se’ns apareix com un home sensible, possiblement massa sensible: qui no li perdonaria el pecat de lliurar-se a les demandes de la carn, si és necessari per a iniciar la gegantina història de la reproducció?
Sembla que ser la primera dona de tot l’univers que s’acobla amb l’únic company sorgit de la Creació té un mèrit desigual i molt dubtós, que en tot cas enterboleix la seva virtut i deixa rastres de sutge en el seu nom. I, en canvi, no podem evitar un impuls d’admiració per al primer home que es va manifestar com a mascle. Tot i que la més alta saviesa és la que t’ajuda a prescindir –en general–, no tenim res a retreure a Adam, perquè converteix en eina fonamental de la reproducció humana allò que en Eva fou concupiscència i temptació. Ja ho val.
Simplement, hem decidit que les coses siguin així. De manera que tampoc no ens estranya d’allò més que Robert Schumann, després d’animar la seva dona, la jove Clara, a continuar component música, més endavant li demanàs que ho deixàs anar –qui sap les hores de bona música de Clara Schumann que el seu marit va silenciar, hores que ja no s’escriuran mai. La deliciosa Barry Mendelssohn va ser igualment convidada pel seu germà a abandonar una carrera de compositora que hauria pogut fructificar –i aconseguí alhora que la germana visqués sempre pendent dels seus èxits. Alma Mahler també va rebre insinuacions del seu marit en el mateix sentit.
Ells havien d’obtenir una càtedra a la Història de la música. I valga’m Déu si l’obtingueren, i amb tots els honors i les prebendes de la fama universal. Que elles restessin en silenciosos quartets foscos sembla que no ens ha proposat els punts de reflexió que demanen els fets. Un altre segle serà.
