20/07/2023

Les perruqueres de Kabul

Una cinquantena de dones afganeses han sortit al carrer per protestar contra la decisió dels talibans de tancar-los definitivament tots els salons de bellesa, l’últim dels reductes que els quedaven per reunir-se sense la presència dels homes i un dels pocs negocis que podien tenir com a dones. Potser per això aquests salons van proliferar durant l’ocupació nord-americana, perquè complien dues funcions bàsiques: la de reunir-se i la de la independència econòmica de les dones. Potser és la vegada que més els escau el nom de bellesa. Però la repressió contra les dones s’executa fins a les últimes conseqüències i aquesta cinquantena de perruqueres i maquilladores han pres la decisió política d’organitzar una manifestació per discutir i negociar una prohibició que els tanca les poques portes que els quedaven obertes i els pren el menjar, literalment, de la boca. “Pa, treball, justícia” era la seva proclama. La resposta talibana ha estat llançar-los canons d’aigua i disparar a l’aire per dissoldre-les. Fins aquí la negociació, el diàleg. Però la seva protesta no és en va, al contrari. És un exemple polític de dignitat màxima. 

Les dones afganeses es pregunten quin delicte han comès perquè les deixin sense escola, sense universitat i sense res. El ministeri de Prevenció del Vici i Foment de la Virtut justifica les seves decisions, com la dels salons de bellesa, referint-se a una falta de respecte de la llei islàmica. Sempre hi ha una llei en contra de les dones i a favor d’una injustícia. Sempre ens preguntem quin ha estat el nostre delicte. Les perruqueres de Kabul han pres la decisió de protestar i es pot pensar que, sent tan poques, té poc valor. Aquesta mania que tenim amb la quantitat. Però convé recordar que la importància que té fer una manifestació al seu país, per petita que sigui, és enorme. A mi em semblen una multitud. Són dones que s’han negat a acceptar una situació que les condemna a la mort en vida, que és el que passa quan et retallen els teus drets fins que no te’n queda cap. S’han negat a acceptar que siguin els altres que prenguin les decisions per elles. Cada dia s’exerceix la violència contra les dones arreu del món. Una manera de fer-ho és negant la mateixa violència masclista. Ho sabem prou bé. Per això s’han de recordar tots els tentacles d’aquesta violència, i per això s’ha d’acompanyar les dones a qui els volen robar la veu. Nosaltres som les perruqueres de Kabul. En qualsevol moment ens poden prendre la bellesa de reunir-nos. 

Cargando
No hay anuncios

Si les dones afganeses vinguessin a viure aquí, a molts se’ls ompliria la boca dient que són il·legals, que ens prenen els nostres drets, els nostres diners, i que no fan cap esforç per integrar-se. Aquests creuen fermament que tenen el dret d’anar a viure on vulguin i com vulguin, com si aquest dret es guanyés i no fos fruit d’un atzar miserable. Com si la història no els ho recordés. Però són els mateixos que neguen la memòria. La cinquantena de dones que han sortit a protestar als carrers de Kabul són les heroïnes d’un món que se’ns està desfent a les mans, i no només per la calor. A mi no m’agrada parlar d’heroïcitats, però com que està tan valorada en la ficció, és hora de posar en valor les heroïnes de veritat. Són elles i mai són lluny. Són les que ens recorden que les decisions polítiques no depenen de cap partit sinó de nosaltres mateixes, que hem de defensar les perruqueries quan calgui perquè mai saps quan algú t’obligarà a deixar de tallar cabells i et tallarà el cap.